dj. 29

juny 2017

Edició 3948 - Any X



Reportatge

Entrevista a Carla Giudici, jugadora del CP Voltregà

27 de juliol de 2010
  • Noticia foto

    Carla Giudici disposada a marcar en la recent Copa Amèrica

    Foto: OKCAT

  • Noticia foto

    Celebrant un gol amb les companyes

    Foto: OKCAT

  • Noticia foto

    La Carla executant una falta directa

    Foto: OKCAT

  • Noticia foto

    Celebrant el subcampionat de la Copa Amèrica amb les companyes de selecció

    Foto: OKCAT

  • Noticia foto

    Amb la medalla de la Copa Amèrica disputada a Vic

    Foto: OKCAT

  • Noticia foto

    Durant la presentació dels equips

    Foto: OKCAT

  • Noticia foto

    Les companyes abracen la Carla després d'un gol important

    Foto: OKCAT

  • Noticia foto

    Sagi Raurell entrevista a Carla Giudici després d'un partit

    Foto: OKCAT

La Carla Giudici és jugadora del CP Voltregà, de la selecció catalana i de l’espanyola. Té un palmarès més que envejable, només li falta l’OK Lliga femenina i desitja guanyar-la la temporada vinent. Però de moment, i amb només 24 anys, ja té a la butxaca 8 Lligues nacionals catalanes, 5 campionats d’Espanya, 3 copes de la Reina i una Copa d’Europa. Fa uns dies, la Carla va tenir l’amabilitat d’atendre’ns durant un moment de pausa de les estades d’hoquei a Sant Hipòlit on participa de monitora.

*Carla, com és que de petita et vas decidir a jugar a hoquei?

Possiblement per influència familiar. El meu germà juga a hoquei, actualment a Masies de Voltregà, i jo de petita l’anava a veure tots els caps de setmana. A més a més, a escola vaig començar a patinar ben aviat, però tot i que els patins m’encantaven, el patinatge en si no m’atreia massa, així que em van apuntar a l’escola d’hoquei del Patí Vic on vaig començar a jugar. Aleshores jo era l’única nena que hi havia, imagina’t!

*No et senties una mica sola, com fora de lloc?

No pensis... jo llavors era molt petita i, a més, a l’escola ja estava acostumada a jugar amb nens així que tampoc era res de nou. Més aviat va ser al contrari, al ser l’única nena em tenien una mica mimada.

*El teu pare, Carlo Giudici, està molt ficat dins l’hoquei femení, potser també va influir en el fet que juguessis a hoquei?

El meu pare ve d’Itàlia i de fet l’hoquei el va conèixer de debò quan va venir aquí a Catalunya i més aviat es va aficionar arran del meu germà i de mi mateixa quan vam començar a jugar. La meva mare i el meu avi, que són de Catalunya, sí que n’eren bons aficionats des de sempre. Amb tota aquesta tradició familiar el meu pare s’hi va anar posant i ara està ben ficat a través de l’Associació Internacional d’hoquei femení.

*Bé, i tornant a la teva carrera, tu estaves ben feliç jugant a hoquei però arriba un dia amb 12 anys que et diuen que ja no pots jugar més amb nens.

Doncs sí, en aquella època només podien jugar nens i nenes junts fins els 12 anys. En fer els 12 era aleví de segon any i en aquell moment em van dir que ja no podia jugar més. Aleshores l’únic equip femení quehi havia a la comarca d’Osona era a Masies, així que me’n vaig anar cap a allà, ja que no tenia cap altra opció, i l’any següent tot l’equip ja va anar cap a Sant Hipòlit.

*Però quan hi vas anar et vas trobar que totes les jugadores eren molt més grans, tu encara eres una nena.

Sí, sí, al principi el problema era aquest, que les noies eren molt més grans que no pas jo i no podia jugar amb elles. Però bé, mica en mica i amb el temps les edats es van anar equilibrant.

*I com et vas sentir sent tan petita entre tanta noia gran?

Doncs realment molt bé perquè vaig entrar en un grup molt maco on hi havia la Maria, l’Anna Romero, l’Emma Corominas... de debò, un grup molt bonic. Totes elles de seguida em van ajudar a adaptar-m’hi.

*En algun moment, davant les dificultats que et trobaves amb la norma dels 12 anys no vas arribar a pensar en deixar-ho estar i dedicar-te a alguna altra activitat?

No, en aquell moment no. És que jo m’ho passava molt bé jugant i tampoc em parava a pensar en què passaria després. Un cop a Masies jo estava molt bé allà i vaig tirar endavant. Llavors vaig anar a Sant Hipòlit on la veritat és que l’hoquei es viu d’una altra manera, és un lloc diferent. A Vic també hi vaig estar fantàsticament bé i és gràcies a aquest club que vaig començar a jugar a hoquei. Però aquí a Sant Hipòlit t’ho fan viure d’una altra manera pel fet de ser un poble tan petit, és com una família.

*El teu cas va tenir força repercussió en diversos mitjans de comunicació. Com ho vas viure?

Bé, de fet jo era una mica petita i tampoc ho recordo gaire, però si recordo, per exemple, que va venir un equip de Televisió de Catalunya a l’escola per fer un reportatge. Un dels plantejaments que es feien era que si en una escola nens i nenes poden compartir l’educació física plegats, per què no haurien de poder jugar també en un esport mixt. També recordo que la notícia va sortir en diaris... però si ho recordo és bàsicament perquè en vam guardar els retalls a casa.

*Arran del teu cas es va aconseguir canviar la normativa, oi?

Quan jo vaig començar, el reglament deia que no podia haver-hi equips mixtes. Llavors aquell mateix any es va fer una assemblea dels clubs catalans per decidir si volien que hi haguessin equips mixtes o no i es va decidir que sí, però només fins els 12 anys. A partir d’aquí aquesta edat s’ha anat augmentant i crec que ara poden jugar nens i nenes junts fins els 16 anys. El més important de tot plegat és que de mica en mica i entre tots es vagin aconseguint coses per a l’hoquei femení.

*L’hoquei femení ha crecut molt des que vas començar, hi ha molts més equips i jugadores, oi?

Sí, i tant. Quan jo vaig començar diria que només hi havia una lliga que era d’uns 10 equips. En qüestió de 15 anys el panorama ha canviat molt i s’ha transformat. Crec que ara hi ha quatre lligues amb molts més equips. A més també hi ha nenes jugant amb nens, equips de nenes competints amb equips de nens...

*A què atribueixes aquest creixement exponencial de l’hoquei femení?

L’hoquei, com el futbol o el bàsquet, des de sempre han estat esports de nois. Però de mica en mica es van trencant aquests estereotips. I suposo que molts pares i moltes nenes, en veure que hi ha d’altres nenes jugant a hoquei doncs també s’hi han anat animant. Jo penso que ha estat com una cadena. Moltes de les nenes que han començat aquí recentment, s’hi han enganxat arran de l’europeu que es va fer a Sant Hipòlit on ens hi van veure jugar. Això és com una roda que va creixent i cada cop s’aconsegueixen més coses com començar a sortir a les televisions, als diaris... i això fa que es vagi coneixent més l’esport femení, en aquest cas l’hoquei.

*Creus que encara hi ha molta diferència entre l’hoquei masculí i el femení?

Sí que n’hi ha. Per començar, l’hoquei masculí fa molts més anys que existeix i el femení és relativament nou, potser porta només 15 ó 20 anys. Vulguis que no, per molt que anem lluitant, les coses s’han d’anar aconseguint a poc a poc. No podem pretendre que en cinc anys un pavelló d’hoquei passi d’estar buit a estar ple.

*Creus que hi ha directives que fan discriminació entre l’hoquei masculí i el femení?

Diferències sempre n’hi hauran. L’equip masculí d’un club sempre sol ser el primer equip, però crec que mica en mica es va aconseguint que els equips femenins també siguin molt valorats dins un club. Per exemple, aquí a Voltregà, ara mateix els dos equips som a l’OK Lliga i els dos hauríem de tenir les mateixes oportunitats. Potser el femení és més amateur, perquè vulguis o no, l’equip masculí ja és una mica més professional pel fet que els jugadors estiguin cobrant, encara que siguin pocs diners. Les noies no cobrem i en certa manera això sí que ens fa sentir que no acabem de ser prou reconegudes.

*No cobreu però el club sí que deu assumir els desplaçaments i altres despeses.

Sí, això sí, el club ho assumeix. Això és una cosa que al principi no passava i pagàvem com un equip base més, però de mica en mica les coses també han millorat, en part també hi ha ajudat el fet que les coses ens han anat molt bé a nivell esportiu. No ens podem queixar perquè sempre que hi ha hagut coses com la participació a l’OK Lliga femenina, el club sempre hi ha apostat de valent. Si hi ha hagut altres campionats, també ens han permès jugar-los. Mai ens hem trobat no poder jugar una Copa d’Europa o una Copa de la Reina perquè no hi havien diners, i això té molt mèrit perquè estem en un club que tampoc pot treure gaire pit a nivell econòmic. Som un equip de poble i costa tirar endavant.

*I què t’ha semblat l’OK Lliga femenina? És el primer any que hi participàveu.

Les competicions noves sempre són difícils. Potser el principal problema és que costava molt de seguir la lliga a l’haver-hi tants partits dispersats, i això fa que sigui difícil donar a conèixer la competició als aficionats. Els desplaçaments al principi fan una mica de por perquè els has de compagniar amb la feina, però al final només n’hi ha hagut tres i ens hem pogut organitzar bé fent, per exemple, dos partits en un mateix desplaçament. Per ser exactes, dels 5 equips de fora de Catalunya que hi havia, només hem hagut de fer tres viatges.

*Els equips catalans segueixen sent els millors...

Sí, és una cosa que en certa manera es veia a venir. Sabíem que dels equips de fora el Biesca estaria a dalt, que l’Alcorcón també estaria lluitant a la zona alta, i sabíem que als altres equips els costaria una miqueta més poder mantenir-se, però han pogut veure que han de seguir treballant per millorar el seu nivell. Per nosaltres també és important que hi hagi equips de fora per tenir la sensació que a nivell d’Espanya les coses estan funcionant.

*Ja que parlem del nivell dels equips, creus que l’hoquei femení ha millorat la seva qualitat aquests darrers anys?

Sí, jo crec que sí, i més quan miro enrere a l’època en què jo vaig començar. Ara hi ha molt més nivell. En part això és perquè ara les nenes comencen a jugar molt més petites. Abans potser començaven als 12 anys i ara ja s’hi posen als tres o quatre. Vulguis o no, això fa millorar la qualitat. També es troben ara que hi ha més equips, poden fer més partits, disputar una lliga... això per desgràcia no passa en alguns llocs d’Espanya on hi ha pocs equips i per tant no tenen una lliga autonòmica que els deixi tenir una rutina habitual de partits. Hi ha llocs on potser són 5 equips i fan una lliga a quatre voltes.

*T’agraden competicions més recents com la Copa d’Europa o la Copa de la Reina?

Sí, són competicions molt emocionants. L’exemple més clar el veiem en la Copa de la Reina d’aquest any passat. Va ser dels anys amb més nivell, sap greu que se’ns va escapar la final per poc però quan t’ho mires de lluny veus que ha estat un èxit en quan a igualtat i nivell. Aquest any no hem pogut disputar la Copa d’Europa perquè no vam participar a la primera OK Lliga, així que aquest any vinent tindrem moltes ganes de disputar-la. Poder guanyar l’OK Lliga i la Copa d’Europa són dos objectius molt bonics.

*Però abans d’això, ara l’objectiu més immediat és el Campionat del Món d’Alcobendas.

Sí , serà complicat. Primer perquè juguem a casa i això ja et fa ser l’equip a batre i, encara més sent les actuals campiones del món. Hi ha equips favorits com l’Argentina, que sempre és allà, Portugal, que sempre té bon equip... l’hoquei femení a nivell internacional és molt competitiu. No hi ha les diferències abismals que es veuen en l’hoquei masculí.

*Quines diferències hi ha entre jugar amb Espanya o amb Catalunya?

La veritat és que poques ja que som pràcticament les mateixes jugadores. Si mires una convocatòria i una altra veuràs noms molt repetits. En el cas d’Espanya apareix la Natasha, que és d’Astúries, però la columna vertebral d’una selecció i l’altra és molt similar.

*Pregunta compromesa, quina selecció t’agrada més? O és una preguntaque no es pot respondre?

Sí que es pot respondre, no tinc cap problema amb això. Jo penso que a nosaltres el que ens agrada és jugar a hoquei. Tan de bo poguéssim competir oficialment i internacionalment amb Catalunya perquè és el nostre país i sentim aquests colors. Però això no suposa cap problema per competir amb Espanya perquè nosaltres juguem a hoquei i per poder gaudir d’un mundial ho hem de fer d’aquesta manera. Jugar un eueopeu o un mundial és tota una experiència, he conegut un munt de gent i he tingut vivències que de no haver-hi participat no hauria tingut. Un cop et poses una camiseta, sigui la que sigui, només penses en jugar i guanyar. Juguem a hoquei a canvi de res, per tant poder ser campiones és el màxim.

*Què et va semblar la recent Copa Amèrica disputada el juny a Vic?

Personalment em va agradar molt. Poder jugar al costat de casa és molt especial, mai ho havia fet amb la selecció en una competició d’aquest nivell. Em sap molt greu no haver pogut guanyar, vam estar a prop de l’empat però no vam poder aconseguir-ho, però el més important és que aquest torneig va ser positiu per a l’hoquei i per a Catalunya. Puc dir que vaig acabar contenta amb tot el que havia passat i el que havíem viscut.

*Has rebut mai algun tipus de pressió per jugar en una o altra selecció?

No, mai. Ni a mi ni a cap companya meva ens ha dit mai res ningú. Ningú ens ha dit mai “no jugueu amb Catalunya” o “no jugueu amb Espanya”. I diria que amb els nois la situació és la mateixa. Penso que tothom té clar que només volem jugar a hoquei.

*Què va passar a la Golden Cup que no vau poder jugar la final?

Va ser un problema de calendari. Des del primer moment sabíem que teníem competició de lliga on ens jugàvem encara alguna opció de títol. El primer per a nosaltres era el Voltregà i intentar guanyar o almenys classificar-nos per a la Copa d’Europa. Feia temps que comentàvem aquesta situació de coincidència de partits però no es va poder solucionar. Només que haguéssim pogut jugar la final de la Golden Cup a la tarda ja s’hauria arreglat. Al matí jugàvem amb el Voltregà i a la tarda hauríem anat a jugar la final a Blanes. Però no va poder ser.

*Ja per acabar, quines coses canviaries o afegiries en l’hoquei femení per millorar-lo i potenciar-lo encara més?

Penso que per promocionar l’hoquei femení sempre poden fer-se coses. Entre associacions i federacions s’està intentant donar-lo a conèixer. Demanem un vot de confiança a la gent que treballa en l’hoquei i a la gent que li agrada aquest esport i el segueix normalment. Sabem que costa, però volem que creguin en l’hoquei femení. Coses per millorar, doncs es podrien fer més tornejos, muntar cada cop més estades, que els clubs apostin per fer equips femenins i promoure l’hoquei entre les nenes... Perquè fixa’t, en un club poden haver-hi 15 equips de nois, per dir un número, i en canvi d’equips de noies n’hi ha un o dos com a màxim. A Voltregà som unes privilegiades perquè en tenim fins a tres. Però la idea seria aquesta, anar a buscar noies i engrescar-les perquè juguin a hoquei. Si hi haguessin més equips es podrien fer diverses categories com ja passa amb els nens. Costa, pero mica en mica ho anirem aconseguint. També ens ajudaria molt que la televisió, la premsa, internet... parlessin molt més de l’hoquei femení. Aquesta Copa Amèrica vam lluitar de valent per aconseguir que Televisió de Catalunya televisés la nostra final i ho vam aconseguir, encara que fos en diferit.

*Carla, moltes gràcies per la teva amabilitat, molta sort en els teus reptes i fins la propera!

Gràcies a vosaltres!

  • Font: OKCAT

okcat.cat - ok@okcat.cat - v. 3.6 beta