dc. 23

agost 2017

Edició 4003 - Any X



Reportatge

Història i reivindicació de la Lliga Catalana d'hoquei

Repàs als seus 10 anys d'història al llarg de la dècada dels 90

19 d'octubre de 2010
  • Noticia foto

    Un dels trofeus de la Lliga Catalana que es troba a les vitrines del Museu del Barça (Foto 1/3)

    Foto: OKCAT

  • Noticia foto

    La Lliga Catalana mereix ser recuperada (Foto 2/3)

    Foto: OKCAT

  • Noticia foto

    El detall de la placa de la copa (Foto 3/3)

    Foto: OKCAT

Parlar d’hoquei i de la Lliga Catalana pot sonar estrany, no tant si pensem en d’altres esports com el bàsquet, on aquest torneig gaudeix de força prestigi, però en el cas del nostre esport, la Lliga Catalana no existeix. I és realment una llàstima, perquè amb el potencial que té l’hoquei a Catalunya i amb el munt d’equips de nivell que tenim, la Lliga Catalana podria ser quelcom espectacular i un títol de prestigi. Potser a alguns no els sona, però cal saber i recordar que durant la dècada dels 90 la Lliga Catalana sí va existir com a competició oficial, normalment prèvia en el calendari a la lliga espanyola, aleshores Divisió d’Honor. Durant 10 anys, els equips catalans van competir per emportar-se un títol que només han aconseguit Igualada i Barcelona, en quatre ocasions cadascun, Noia i Voltregà.

A continuació us oferim un extens reportatge sobre la vida i miracles d’una Lliga Catalana que va gaudir d’èxits i prestigi, però també de maltractes i desprecis, guanyant al final aquest últims i acabant amb una competició molt bonica i que mereix veure la llum una altra vegada, i més ara en què ens trobem amb una OK Lliga amb només 26 jornades i sense play-off, i amb una Copa del Rei que té un format exitós però limitat a només uns quants escollits.

El format de lligueta de grups que gairebé va tenir cada temporada la Lliga Catalana és excel·lent, i en certa manera servia de pretemporada per a molts equips. I la fase final (final a quatre o final a vuit com va passar un any) jugada en una única seu dóna al·licients i emoció. La competició prèvia tampoc aixecava gran expectació, però servia perquè l’aficionat tornés a anar als pavellons després de l’estiu. La fase final sí que omplia les graderies perquè tothom volia veure el seu equip aixecant el primer títol de l’any. El moment ideal per disputar-la, com fan d’altres esports, és el setembre, període de temps en què tots els esports ja competeixen excepte el nostre, ja que els europeus i mundials, cada cop més devaluats per desgràcia, deixen a equips i aficionats amb massa temps per pensar i amb una pretemporada exageradament llarga i molt avorrida.

Però de fórmules per portar a terme una Lliga Catalana n’hi ha moltes, només falten ganes de fer-la i implicació dels equips. Una Lliga Catalana amb cara i ulls també mereix ser oberta a equips de categories inferiors i no només fer-la tancada als equips d’elit com gairebé sempre es va fer. En algunes edicions es va obrir les portes als equips catalans de primera, però possiblement també es mereixen disputar-la equips d’altres categories com, per exemple, la Lliga Nacional Catalana. Hi ha un munt d’equips a la nostra geografia atrapats per un sistema de competició amb pocs ascensos, i una nova competició en què hi pugessin prendre part, ni que sigui amb eliminatòries entre ells seria fantàstic. L’objectiu: aconseguir algun premi gros com rebre la visita d’un equip català de l’OK Lliga, que de ben segur ajudaria a fer créixer l’interès per l’hoquei en aquella població i, a més, deixaria una bona taquillada que ajudaria de valent a aquell club.

Si ens posem a pensar es poden trobar mil maneres de fer d’aquesta competició un torneig senyera de l’hoquei català. Només cal posar-s’hi i tenir ganes de fer-ho però amb la certesa, lògicament, de les dificultats de tot plegat, però sigui com sigui, segur que alguna cosa es pot fer, almenys bé ens en vam sortir en la dècada del 90. Aquí va una mica d’història, com podreu comprovar extensa, plena d’anècdotes i nostàlgia en forma d’equips i noms d’exjugadors que a alguns us faran venir records.

TEMPORADA 89-90

La Lliga catalana va començar a rodar la temporada 1989-90. Aquella era la temporada en què s’incorporava la figura un segon àrbitre per dirigir els partits i la divisió d’honor es disputava en dues fases i dos grups de 8 equips. La lliga catalana començava amb moltes expectatives i il·lusions i fins i tot TV3 va televisar alguns partits de la fase prèvia, el primer dels quals un Igualada – Tordera. Aquella Lliga Catalana va néixer a principis de temporada i va tenir com a pricipal hàndicap l’abscència d’internacionals perquè, com sol passar encara cada estiu, estaven convocats amb la selecció d’Espanya. Aleshores es disputava el Mundial d’Argentina. Atenció als equips que van competir en aquella primera Lliga Catalana, amb noms de patrocinadors que ja havíem obligat. Eren els 13 catalans de la divisió d’honor. Al grup 1 hi havia el Sant Genís Igualada, el Desmon Piera –actualment a Primera Catalana- i el Tordera Font d’Or. Al grup 2 el FC Barcelona, el Mudespa Mollet –ara a la Lliga Nacional Catalana- i el Blanes SiB. Al grup 3 hi havia el Cata Voltregà, el Reus Deportiu Liebherr, l’Estrumetal SHUM Maçanet i el Fiatc Vilanova. Finalment, al grup 4 competien el Noia Freixenet –dels pocs patrocinadors que segueixen donant suport a l’hoquei tants anys després-, el Hersan Sentmenat –també a Primera Catalana- i l’Horta La Vanguardia.

La resolució del torneig es va fer en un format de final a quatre on es classificava el primer de cada grup. Aquella primera fase final es va disputar a Blanes els dies 22 i 23 d’octubre amb la participació de Noia, Reus, Piera i Barcelona. A la primera semifinal el Noia es desfeia del Reus per 6 a 5 i a l’altra semifinal el Piera trencava els pronòstics i vencia al Barcelona per 2 a 1 amb dos gols d’Àlex Ferrer. L’endemà, i amb les càmeres de TV3, el Reus guanyava el 3r i 4t lloc derrotant 8 a 6 al Barça mentre que el Noia es proclamava campió de la primera Lliga Catalana en vèncer el Piera per 3 a 2. Atenció als noms dels jugadors, alguns històrics. Al Noia, Canalda, Jordi Hom, Buixaderas, Joan Torner, Ballabriga, Josep Enric Torner i Valldosera. Al Piera, Martínez, Viñas, Barceló, Puig, Àlex Ferrer, Miquel i Madrid. Al Reus, Llonch, Català, Zabalía, Martinazzo, Gavaldà, Alabart i López. I al Barcelona, Llorca, Venteo, Carafí, Calafell, Paüls, Germà Polo i Ayats.

TEMPORADA 90-91

La següent edició de la Lliga Catalana ja va començar a evidenciar alguns dels problemes que acabarien amb ella anys després. Molts club s’ho prenien poc seriosament, com si només fossin partits amistosos o entre amics, tal i com reflecteix la premsa de l’època. Els canvis de dia i d’horari dels partits, alguns fins i tot sense avisar, van transformar la competició en una cosa poc seriosa. Fins i tot TV3 va decidir passar de la Lliga Catalana. Aquell any hi van participar el Flix i el Vic que arribaven de Primera Divisió, el Blanes, el Barça, l’Igualada, el Mollet, el Tordera, el Noia, el Piera i el Voltregà. La fase final es va fer esperar als dies 29 i 30 de desembre, també amb format de final a quatre i es va disputar a Cerdanyola . Van arribar-hi tres equips que repetien com el Barça, el Reus i l’actual campió, el Noia. El quart classificat va ser el Voltregà, que s’acabaria emportant contra pronòstic el gat a l’aigua, trencant així amb 13 anys de sequera de títols. Els osonencs van guanyar al Reus per 6 a 5 a la primera semifinal. L’equip reusenc, entrenat per Carlos Coria, va remuntar un 5 a 2 en contra, però Joan Ferran va fer el gol de la victòria a un minut i mig del final. El Noia també va guanyar 6 a 5 al Barcelona. L’equip entrenat per Vilapuig perdia molt gas aquella temporada for del Palau i els homes de “cinche” Del Río van arribar a la final per defensar el títol aconseguit a Blanes. Al partit pel 3r i 4t lloc els blaugrana sí van estar encertats i van vèncer el Reus per 5 a 4, i a la gran final, el Voltregà guanyava als penals. Aquella final va acabar amb empat a 6 i als penals els de Sant Hipòlit derrotaven l’actual campió. Aquell Voltregà tenia aleshores a jugadors com Nazari Espejo a la porteria, Pujol, Capdevila, Cáceres, l’actual president Xevi Sala, Joan Ferran i Eduard Polán. L’entrenador, un altre històric, Miquel Umbert.

TEMPORADA 91-92

La tercera Lliga Catalana arribava aquell any amb el cartell de competició devaluada. L’encaix va ser difícil i va aparèixer a mitjans de temporada, cap al mes de març. Hi van participar l’Horta Nou Vall d’Hebron, ONCE Igualada, Monells Voltregà, Flix Megawatt, Noia Ron Negrita, Madeira Sentmenat, Desmon Piera, Casa Tarradellas CP Vic, Caixa Penedès Vilafranca, Tordera Teide, Reus Liebherr i Epson Cerdanyola. La fase final es va celebrar els dies 30 i 31 de maig al Palau Blaugrana i hi arribaren l’Igualada, el Sentmenat, el Vilafranca i el Barça com a amfitrió. Però els blaugrana es quedarien a les portes del títol per tercer any consecutiu. Aquell va ser un any negre per la secció d’hoquei del Barça, que a finals de temporada va optar per canviar gran part de la plantilla per començar un nou projecte a partir de gent de la casa. En el Barça d’aquella final a quatre hi jugaven De Moya, Segarra, Paüls, Pep Benito, Xavi Gimeno, Jordi Buixaderas, Polo i López.

A les semifinals, l’Igualada vencia el Barça als penals després d’haver empatat el partit a dos gols. Per aquell Igualada, el gran dream team encara recordat a Les Comes, hi jugaven Carles Folguera, Santi Carda, Albert Folguera, Joan Ayats, Gabaldón, Peralta, Jordi Guillén i Quim López, uns noms que aleshores feien por i van omplir de trofeus les vitrines de l’Igualada durant els anys noranta. L’altra semifinal la jugaven el Sentmenat i el Vilafranca, dos equips que, curiosament, havien lluitat aquell any per no perdre la divisió d’honor. El partit el va guanyar el Sentmenat per 4 a 3. L’endemà, al tercer i quart lloc el Vilafranca derrotava el Barça per un marcador de 4 gols a 3. Els vilafranquins tenien a l’equip a jugadors com Casas, Barceló, Grimal, Puig i Jordi Valls. I a la final, l’Igualada va ser qui va aixecar la seva primera Lliga Catalana després de guanyar el Sentmenat per 4 a 2. Era un dels primers dels molt títols que li quedaven per guanyar a aquell mític equip. Al Sentmenat, que actualment està lluitant per sortir del pou de les categories inferiors, hi havia homes com Vadillo, David Valls, Soler, Coll, Roca, Toni Garcia i Guiu.

TEMPORADA 92-93

L’any 1992-93 la Lliga Catalana va ressucitar en certa manera i va tornar a guanyar prestigi. La competició es va tornar a disputar abans de la lliga i la fase final no es va fer esperar. Va ser, possiblement, la millor de les fases finals de la història de la Lliga Catalana, ja que va disputar-se en l’emocionant format de final a vuit i la seu va l’Olímpic de Vic, que acabava de ser remodelat per la disputa dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 on l’hoquei patins va ser esport d’exhibició. Aquell any van jugar la Lliga el Desmon Piera, l’ONCE Igualada, el Reus Liebherr, el Viper’s Blanes, l’Amana Mollet, l’Horta Nou Vall d’Hebron, el Sentmenat, el FC Barcelona, el FIATC Vilanova, el Guitart Lloret, el Cambrils, l’ANA Flix, el Voltregà, el Tordera, el SHUM, el Faema Igualada, el CP Vic i l’Epson Cerdanyola. Eren 20 equips dividits en 6 grups, cosa que significava que la competició s’obria a equips de Primera Divisió, una idea més que encertada. En aquell FAEMA Igualada, que era l’Igualada B, hi destacava ja aleshores un gran porter: Jaume Llaverola.

Aquell cap de setmana del 10 al 12 d’octubre, mentre a Galícia homenatjaven al gran porter José Luís Huelves, acabat de retirar, es disputava a Vic la final a 8. Als quarts de final, el Reus es va desfer del Vilanova per 10 a 4 i el Voltregà del Tordera per 3 a 2. L’actual campió, l’Igualada, va enfrontar-se a quarts de final a un remodelat FC Barcelona en un partit que fins i tot va ser emès pel Canal 33. En aquell Barça hi havia homes com De Moya, Paüls i Buixaderas, i un seguit de joves sortits del planter com els coneguts Calero, Martinell o Gaspar. L’Igualada tenia aleshores més equip i va vèncer 5 a 2. En aquell partit però, es vas produir una estranya situació, i és que el tècnic blaugrana, Jordi Vilapuig, va passar a ser de forma inesperada el segon entrenador al ser substituït per Quico Aymar en una decisió presa per la directiva blaugrana. Els set anys que portava el Barça sense títols, tres dels qual amb Vilapuig, van crear nerviosisme al club blaugrana. Tot i que a l’acta del partit Vilapuig era l’entrenador, tothom va quedar sorprès en veure que era Aymar qui donava les ordres i feia els canvis durant el partit. Sembla que ni els mateixos jugadors n’havien estat massa informats i la notícia es va fer oficial just després del partit.

Pel que fa a l’últim partit de quarts, l’amfitrió Vic guanyava el Vilafranca per 6 a 3. Precisament, Vic i Vilafranca van ser dels que es van aprofitar dels canvis al vestidor blaugrana, fitxant alguns dels jugadors no renovats pel Barcelona. Així, els vigatans van fr un salt de qualitat fitxant a Pep Benito, Dani Viñas i Xavi Gimeno, mentre que el Vilafranca es feia amb els serveis de Polo. En aquell Vic també hi jugaven Nazari, Hom i Porta, i al Vilafranca Tijeras, Barceló, Carvajal, Jordi Valls i Poli. Pel que fa a les semifinals, es van produir dos empats desfets pels penals. Primer el Vic derrotava al Voltregà en un derbi televisat i dels que encara es recorden en la memòria dels derbis. El partit va acabar amb empat a tres i es van necessitar fins a 22 penals per desfer la igualada. El Vic arribava així a la seva primera final de la Lliga Catalana. El rival seria l’actual campió, l’Igualada, que partia amb el repte de ser el primer equip a repetir títol en aquesta competició. Igualadins i reusencs van empatar a 5 a semifinals i als penals els de l’Anoia passaven a la final.

Al 3r i 4t lloc Reus i Voltregà van oferir un autèntic espectacle de gols amb victòria 12 a 9 pels reusencs. I en la gran final, es van complir els pronòstics i l’imbatible ONCE Igualada guanyava 3 a 5. En tot moment van dominar els igualadins, arribant a manar 0-4 en el marcador, però el Vic va marcar en set minuts tres gols que l’acostaven al somni. Finalment, Albert Folguera es va encarregar de silenciar el pavelló en un contraatac ben culminat davant la sortida de Nazari. Les hemeroteques destacaven d’aquell partit la gran entrada que va veure’s a l’Olímpic de Vic, la millor en molt de temps. La Lliga Catalana agradava, especialment en una fase final com aquella amb tanta emoció i amb uns equips que semblava que s’ho prenien molt seriosament.

TEMPORADA 93-94

La següent edició, la cinquena, va comptar amb un bon grapat d’equips. En un grup Calafell, Cerdanyola, un ONCE Igualada que buscava el tricampionat i tot un clàssic que s’estava acomiadant de les pistes: l’Espanyol. Sentmenat, Piera, Reus i Mataró formaven un altre grup; Manlleu, Cambrils, Flix i Lloret un altre; també el Vic, el Vendrell i el Vilanova; Barça, Mollet i Faema Igualada; Tordera, Noia B i SHUM; Vilafranca, Voltregà i Horta; i en un últim grup, Noia, Vila-seca i Blanes. Va ser un any amb molts equips i molts grups, amb l’encert d’incloure equips de primera divisió. La fase final però, va quedar reduïda, ja que tot i l’èxit de l’any anterior a Vic, es considerà que una final a vuit generava massa despeses. Així doncs, es va fer una eliminatòria prèvia de quarts de final amb anada i tornada. D’allà en van sortir els quatre finalistes, que es van enfrontar a Reus en una final a quatre el 16 i 17 d’octubre del 1993. L’organitzador no era el Reus Deportiu, sinó el CN Reus Ploms, que aquell any celebrava el seu 75è aniversari.

En aquella ocasió van arribar a la final a quatre el campió Igualada, un Barça que afrontava la seva cinquena fase final amb encara cap títol, el Vila de Blanes i el CP Flix. El Barcelona va vèncer la primera semifinal contra el Blanes per 6 a 2. Després de l’any anterior amb molts jugadors del planter, el Barça havia fet un equipàs i comptava amb homes com l’ara tècnic Ferran Pujalte (Liceo), De Moya, Joan Carles (Liceo) , Gabriel Cairo (Reus) i joves que començaven a consolidar-se com Nani Cáceres, Calero, Martinell o David Cáceres. Aquell Barça de Quico Aymar va plantar-se per primer cop a la història a la final de la Lliga Catalana a costa d’un Blanes entrenat per Pere Gallén i amb jugadors com ara Eloi Gaspar. A l’altra semifinal l’Igualada va patir més del compte davant un CP Flix, avui perdut per les categories inferiors, però que aquell any fins i tot participava en competicions europees. Jugadors com Agramunt, Bages, Raigoso, Toño Mier o Climent van marcar l’època daurada d’aquell CP Flix. L’Igualada va guanyar 5 a 4 un partit que dominava 5 a 1, però els tarragonins van fer una excel·lent remuntada i fins i tot van tenir una falta directa a 20 segons pel final que, malauradament per ells, va aturar Carles Folguera. Era la tercera final seguida de l’Igualada a la Lliga Catalana.

L’endemà, al 3r i 4t lloc el Flix i el Blanes van empatar a 3 i els penals van somriure al Flix. A la final molts ensumaven que el Barça podia ser campió per primer cop i més quan al descans guanyava 2 a 1. Però la segona part va ser molt diferent i l’ONCE Igualada, amb un parcial de 5 a 0, aconseguia el tercer títol consecutiu de la Lliga Catalana, que aviat queda dit. Aquella segona part la va jugar a les files blaugranes Jaume Llaverola, un altre dels fitxatges del Barça aquella temporada. Pel cantó de l’Igualada, tricampions de la Lliga Catalana, els germans Folguera, Carda, Gabaldón, Ayats, Guillén i un Xavi Gimeno que retornava, seguien fent història magistralment dirigits per Carlos Figueroa. Quico Aymar, a l’altre costat, es lamentava de la falta de conjunció del seu renovat equip.

TEMPORADA 94-95

Tot i l’intent de l’any anterior del Barça per tornar a ser un equip guanyador, l’Igualada seguia col·leccionant copes, i a més de la tercera Lliga Catalana, s’havia fet amb la seva tercera lliga espanyola i la seva segona Copa d’europa. El Barça només es va poder fer amb la Copa del Rei però la temporada 94/95 la començaria amb bon peu. La Lliga Catalana va perdre l’espai de setembre-octubre que tants bons resultats estava donant i es va disputar aquell any durant el novembre aprofitant l’aturada de la divisió d’honor per la disputa de l’europeu de Madeira en què Espanya perdria la final contra Portugal per 3 a 1. El torneig també es va reduir i només hi van participar 16 equips divits en quatre grups de quatre equips cadascun. Els integraven els 14 equips de la divisió d’honor més dos de primera divisió sorgits d’una fase prèvia. Al primer grup, Blanes OCP, Reus Deportiu Liebherr, Estrumetal SHUM i FIATC Vilanova; al segon, Flix Central Nuclear d’Ascó, Aiscondel Vila-secam Tordera Copersa i CP Vic; al tercer grup hi havia el Barcelona, el Caixa Penedès Vilafranca, el Vendrell i el Niu d’Or Piera; finalment, al quart grup hi havia l’ONCE Igualada, l’Epson Cerdanyola, l’UE Horta i el Motul Voltregà.

Aquesta sisena edició va ser un caos organitzatiu degut als múltiples ajornaments i canvis d’horaris, però finalment es va completar la fasè de grups i els primers de cadascun van disputar la final a quatre, que aquell any va ser a Santa Perpètua de Mogoda els dies 3 i 4 de desembre. La prova del desprestigi del torneig és que la final va ser emesa pel Canal 33 en diferit. Les semifinals van ser intenses i amb molts gols. A la primera, el FC Barcelona va guanyar al Reus Deportiu per 9 gols a 5. Al Reus hi jugaven homes com Edo, Garcia, Sabater, Avecilla, Font, Olivé, Pachón i Badia, i els entrenava Nene Zabalía. El Barcelona, seguia construint el seu equipàs i aquell any incorporava al Negro Páez i a un jove Alberto Borregán, que ja treia el cap al primer equip blaugrana. L’altra semifinal va tenir sorpresa. L’actual tricampió del torneig, l’Igualada, queia davant el Tordera Copersa contra pronòstic. El més increïble és que els igualadins dominaven 3 a 7 quedant només 7 minuts, però es van refiar, el Tordera va empatar a 7 i a la pròrroga arribava a la seva primera i única final de la Lliga Catalana. Aquell Igualada, tot s’ha de dir, havia estat afeblit per la selecció espanyola que tenia convocats a Carles Folguera, Guillén i Gabaldón. El Reus havia perdut Peralta i el Barça a Joan Carles i Pujalte.

Al 3r i 4t lloc el Reus va guanyar 6 a 5 l’gualada i a la final, patint més del previst, el FC Barcelona guanyava 3 a 2 el Tordera aconseguint, finalment, la seva primera Lliga Catalana de la història. Aquell Tordera, per cert, era entrenat per Xavi Gallén i tenia a jugadors com els germans Torner o un jove Ramon Benito que poc temps després aniria al Vic i al mateix Barcelona.

TEMPORADA 95-96

Aquell any, l’Igualada venia de reeditar els títols de campió de lliga i d’Europa. Juntament amb el Barça van guanyar tots els partits de la fase prèvia de la Lliga Catalana i van ser els principals favorits per adjudicar-se’n la setena edició. Aquell any, però, hi van haver canvis, fitxatges polèmics. I és que el Barcelona va fitxar part del bo i millor del seu màxim rival: el porter Carles Folguera, David Gabaldón i el tècnic Carlos Figueroa. Aquest moviment va portar molta mala maror entre els dos equips i ja sigui per això o perquè els de l’Anoia van escollir malament, l’Igualada va presentar-se a la fase final, que aquell any es va disputar a Sant Hipòlit de Voltregà, amb el seu segon equip. El primer equip va anar aquells dies a Vigo, a jugar un torneig internacional que, com la Lliga Catalana, ja ha passat sembla a millor vida. Aleshores el torneig era oficial i aquell any hi havia equips com el Liceo, el Roller Monza (campió de la Recopa) i el Barcelos (Campió de la CERS).

L’abscència del primer equip de l’Igualada va fer mal a una fase final on hi arribaven també el CP Flix dels germans Bages, De Moya i Raigoso i el CP Vic de Gascón, Eloi Gaspar, Jordi Hom, l’actual tècnic Quim López, Jordi Corominas i Pep Benito. El Barça es va desfer del Flix per 6 a 3 i el Vic va golejar l’Igualada per 7 a 3. Tot i que podria semblar fàcil pel fet de ser el segon equip, el Vic va patir molt. A manca de dos minuts perdia 3 a 1 però va aconseguir forçar la pròrroga i en aquesta va acabar guanyant. L’endemà, en un dels últims actes de Josep Lluís Vila-seca com a Secretari General de l’Esport, el Barcelona va aconseguir la seva segona Lliga Catalana. Va ser a la pròrroga, perquè Pep Benito va forçar l’empat a 3 a 30 segons del final. Al temps afegit però, es va imposar la lògica. El Barcelona començava a guanyar títols i aquell any guanyaria la lliga espanyola després d’11 anys sense aconseguir-ho.

TEMPORADA 96-97

La temporada 96-97 es va disputar la vuitena edició de la Lliga Catalana i la fase final va disputar-se al poliesportiu municipal de Cirera, a Mataró. Els equips que van arribar a la final a quatre foren els assidus FC Barcelona i Caprabo Igualada, i el CP Voltregà i el Flix Central Nuclear d’Ascó. Aquell any el Barcelona tornaria a guanyar el títol igualant el tricampionat de l’Igualada HC. Va ser un bon any pels blaugrana ja que també van guanyar la Copa d’Europa, trofeu que portaven 12 anys sense aixecar. El gegant començava a despertar i ho feia aquell any amb homes nous com Didí i Enrico Mariotti.

A la primera semifinal els blaugrana guanyaven 4 a 1 a un Voltregà que tenia jugadors com un jove Guillem Trabal a la porteria, Buixaderas, Puntí, Lluís Teixidó, l’actual tècnic Ricard Ares, Armengol i Casalí. L’altra semifinal enfrontava l’Igualada i el Flix i va acabar amb empat a 4 gols. Un gol de penal en la fatídica tanda va donar el pas a la final als tarragonins. En aquell Igualada, encara tocat pels fitxatges del Barça l’any anterior, hi havia Llaverola a la porteria i homes ja veterans però amb classe com Albert Folguera, Santi Carda, Eduard Polán, Ivan Tibau, un jove David Busquets i l’encara actiu David Cáceres. Al Flix, homes com De Moya, March, Plaza, Nando Guiu, Raigoso, Casals, Climent i Massana.

A la final el Barcelona derrotava 3 a 1 a un Flix que jugava la seva primera final i era entrenat aquella temporada per Blai Carda, tècnic que passaria també per equips com el Vic i principalment el Noia Freixenet. Els gols d’aquella final d’un Barça dirigit dins la pista per un gran Enric Mariotti, van ser obra de Gabaldón, Páez i Didí. El del Flix va ser marcat per Casals de penal.

TEMPORADA 97-98

L’edició número 9 va portar força maldecaps a molta gent, principalment per la manca de dates per disputar la final a quatre. La fase prèvia va acabar-se l’octubre però arribat aquest moment, la disputa de l’eurojúnior a Vic i l’inici de la lliga van impedir que la Federació Catalana i els quatre classificats, Barcelona, Caixa Penedès Vilafranca, Caprabo Igualada i Conformobel Reus trobessin el moment de fer-la. Fins i tot va haver d’eliminar-se el format de final a quatre per disputar primer les semifinals i, més endavant, quan es pogués, jugar la final. Els diaris d’aquell any comenten coses com “això diu molt poc d’aquesta competició i dels seus organitzadors i participants” o “la Lliga Catalana, una competició cada cop més semblant al riu Guadiana per les seves aparicions i desaparicions...”

Així, les semifinals van trobar data i lloc, un dimecres 10 de desembre a Cambrils. Els aficionats van poder veure un Barcelona 8 Vilafranca 0 i un Caprabo Igualada 9 Conformobel Reus 3. Tot i el desordre, la Lliga Catalana seguia oferint gols i espectacle. En aquell Barça debutava aquell any llavors un grandíssim jugador, el Panchito Velázquez, que després de salvar el Voltregà del descens la temporada anterior, va passar a la plantilla del Barça. Llàstima que tot el que tenia de bo també ho tenia d’excèntric, i el seu talent va tornar-se’n a l’Argentina per jugar a futbol, ja que Velázquez es va cansar de l’hoquei tot i ser un dels millors jugadors de tots els temps,. Amb Gabaldón, Cairo, Páez, Borregán, Mariotti, Folguera, Joan Carles... el Barça seguia tenint un equip de somni i aquell any guanyaria la lliga espanyola, cosa que ha anat fent cada any fins als nostres dies. Pel que fa a aquell Vilafranca, tenia jugadors com Guiu, Delriu -actual entrenador del Vilanova-, un Pujalte que havia deixat el Barça, l’exliceísta Toni Rovira, Nani Cáceres, Julivert... un equip que feia patxoca.

La semifinal Igualada – Reus va ser dura i es van ensenyar fins a 5 targetes vermelles degut en part a un arbitratge que, pel que sembla, tampoc va ser molt afortunat. L’Igualada seguia mantenint el bloc guanyador –venien de guanyar la lliga 96-96- i eren entrenats per Albert Tarrida. Al Reus destacaven homes com Vadillo, Garcia, Sabater, Sánchez, Casas, a més de tres jugadors que van jugar aquell partit engripats, com és el cas d’Alejandro Avecilla, o lesionats, com el cas d’Alan Karam i Albert Martinell.

Arribats en aquell punt ja només faltava que els equips es posessin d’acord per jugar la final. Va costar, però finalment es va escollir el 19 de maig i el lloc, Pallejà. Però la polèmica estava servida. El 14 de juny d’aquell mateix 1998 tocava jugar un Igualada – Mataró corresponent a la desena edició de la Lliga Catalana, la de la temporada següent, cosa que posa de manifest el desordre que manifestàvem. Però coses de la vida, es va permetre a l’Igualada avançar aquell partit al mes de maig, just abans de jugar-se la final de la novena edició. És increïble, però paradoxes com aquestes les veiem en l’actualitat en la Copa Catalunya de futbol, per exemple. El cas és que en aquell partit, l’igualadí Eduard Polán va poder cumplir un partit de sanció que hauria d’haver complert el dia de la final del 19 de maig contra el Barça. D’aquesta manera, amb aquesta jugada rocambolesca, l’Igualada s’assegurava la participació d’un dels seus millors homes. Carlos Figueroa, tècnic del Barça, es va enfadar moltíssim, va qualifcar la situació de legal, però va trobar un “catxondeo” i una gran falta d’ètica que es permetés. Això més l’elecció de Vercelli com a seu de la final a quatre de la Lliga Europea, -Figueroa opinava que aquell no era el lloc ideal per la final four-, van acabar amb la dimissió del tècnic com a president de l’Associació Espanyola d’entrenadors. La situació encara es va embolicar més, ja que la FEP i la federació europea van pactar de paraula passar la final de Vercelli al 6 i 7 de juny enlloc de l’inicialment establert 30-31 de maig, perquè aquells dies es jugava la Copa del Rei espanyola. Tot i el pacte, Vercelli va anunciar la final a quatre pel 30-31 de maig, cosa que va causar un gran enrenou que, finalment, es va resoldre i es va jugar el cap de setmana següent, al mes de juny.

Per aquelles dates es va decidir també la creació de cara a la següient temporada (98-99), de la Primera Nacional Catalana i Pere Torras era reelegit a la Federació Catalana de Patinatge. Però tornant a la final de Pallejà, el lloc escollit tampoc acabava d’agradar a ningú. En el cas del tècnic Albert Tarrida, al considerar que aquell lloc era indigne d’una final de la Lliga Catalana, ja que el pavelló era petit i el parquet estava deteriorat. En tot cas, el Barcelona es va acabar emportant el títol. Era el quart de forma consecutiva. Els blaugrana van vèncer 3 a 1 en un partit on tots els gols es van produir al segont temps. Panchito, Cairo i Borregán van marcar pel Barcelona, mentre que el gol de l’Igualada va ser obra de Santi Carda. Aquell any els duels entre Barça i Igualada arribaven al punt àlgid, eren realment apassionants. Si a Pallejà el Barça s’enduia la victòria, en els duels de lliga i Copa van ser els arlequinats que aconseguirien el triomf. Però el triomf més sonat va ser a Vercelli, lloc on l’Igualada, quan ningú apostava per ell, va arrassar per aconseguir el pentacampionat europeu. A les semifinals destrossaven el Barça 8 a 1 i a la final guanyaven per idèntic resultat a l’amfitrió Vercelli. Aquell any també va ser històric pel Noia, que va aixecar contra pronòstic la Copa del Rei i la Copa CERS.

TEMPORADA 98-99

La desena i última edició la Lliga Catalana arribava ja morta. Com si sobrés, com si no interessés organitzar-la com calia, com si els equips se la vulguessin treure de sobre perquè feia nosa... el cas és que, com hem dit abans, la novena edició i la desena van quedar gairebé enganxades i la final d‘aquesta temporada 98-99 es va disputar tot just 6 setmanes després de la final de Pallejà. Prova del poc interès de la competició ho són les escasses referències del torneig en els mitjans de comunicació, i fins i tot la renúncia a participar-hi d’equips importants com el mateix Barcelona, el Flix o el Piera.

En tot cas, Caldes de Montbui va ser l’escenari d’una final a quatre on hi havia l’Igualada, el Noia, el Vilafranca i el Voltregà. Els igualadins es desfeien del Vilafranca i el Noia feia el mateix amb els osonencs. I a la final, amb poques referències, l’Igualada guanyava 4 a 1 i alçava la seva quarta Lliga Catalana. Aquell any, els igualadins també guanyarien la Copa d’Europa, organitzada en aquella edició per ells mateixos. Era la número 6 i última aconseguida fins ara pels arlequinats.

I aquí, amb l’edició número 10, s’acaba la breu, però intensa, història de la Lliga Catalana d’hoquei patins, una competició que cal ser recuperada i dotada del prestigi i respecte que mereix l’hoquei català.

PALMARÈS DE LA LLIGA CATALANA D’HOQUEI PATINS

*TEMPORADA 89/90: CE Noia

*TEMPORADA 90/91: CP Voltregà

*TEMPORADA 91/92: Igualada HC

*TEMPORADA 92/93: Igualada HC

*TEMPORADA 93/94: Igualada HC

*TEMPORADA 94/95: FC Barcelona

*TEMPORADA 95/96: FC Barcelona

*TEMPORADA 96/97: FC Barcelona

*TEMPORADA 97/98: FC Barcelona

*TEMPORADA 98/99: Igualada HC

  • Font: OKCAT / Hemeroteca Mundo Deportivo

okcat.cat - ok@okcat.cat - v. 3.6 beta