dj. 29

juny 2017

Edició 3948 - Any X



Reportatge

Entrevista a Lucas Ordóñez, jugador del Roncato Vic i de la selecció argentina

29 d'octubre de 2010
  • Noticia foto

    Celebrant un gol contra el Voltregà (Foto 1 de 7)

    Foto: CP Vic

  • Noticia foto

    Lucas condueix la bola durant el derbi

    Foto: CP Vic

  • Noticia foto

    Al costat de Quim López, a punt de sortir a la pista

    Foto: CP Vic

  • Noticia foto

    A la pista del Vendrell, defensat per Jordi Garcia

    Foto: CP Vic

  • Noticia foto

    Lucas passa per darrere la porteria, buscant una passada

    Foto: CP Vic

  • Noticia foto

    Al palau blaugrana durant la Supercopa

    Foto: A kops d'stick

  • Noticia foto

    Celebrant un gol de penal al Vendrell

    Foto: CP Vic

Lucas Ordóñez és un jugador argentí que ja fa uns anys que s’ha donat a conèixer en el món de l’hoquei patins, però tot just només té 22 anys, tota una carrera per endavant. Acaba d’arribar al Roncato Patí Vic després d’haver-se format a l’Argentina i de passar per equips com Cerdanyola, Tenerife i Follonica. La seva il·lusió és màxima, viu i respira hoquei. Lucas Ordóñez és un jugador ràpid, hàbil i lluitador, però fora de la pista és tímid i, sobretot, molt humil. Tot i el poc temps que porta a Vic només parla meravelles del seu nou equip i es mostra gran admirador dels jugadors que l’envolten, de qui assegura que n’està aprenent a diari. Al seu mòbil ja hi té la foto del seu equip celebrant la Supercopa. És el seu primer gran títol a Europa i n’està molt orgullós. Gran admirador de Carlitos López entre d’altres, Lucas Ordóñez ens va atendre per parlar d’ell, dels seus orígens, de l’Argentina i del seu futur.

Lucas, aquí a Catalunya et vam començar a conèixer quan vas arribar a l’OK Lliga amb el Cerdanyola, però explica’ns alguna cosa de tu fins la teva arribada.

Jo vaig començar a jugar als tres anys. Va ser gràcies al meu avi. Ell va ser qui em va portar la l’hoquei perquè aleshores ell estava al Club Barrio Rivdavia, un club de San Juan del qual ell n’era soci-fundador. Allà vaig jugar amb els meus germans, som quatre i tots ens hem dedicat a l’hoquei patins. Ell ens va iniciar a tots en aquest esport. Bé, en aquest equip vaig aprendre a patinar i hi vaig estar fins als 5 ó 6 anys. D’allà vaig anar a l’UVT i vaig jugar en totes les categories inferiors fins als 12-13 anys. Després vaig anar al Banco Hispano, més que tot perquè el club quedava a un minut de casa meva i era molt més còmode per a mi i per a la meva família. I bé, allà hi vaig jugar fins que vaig venir a parar al Cerdanyola.

I com arriba aquesta oferta? Què et fa decidir venir a Europa, a jugar a l’OK Lliga?

Quan jo estava a Banco Hispano em van començar a cridar amb la selecció argentina sub’20 i vam jugar la Copa Amèrica de Brasil, a Recife. Allà hi van jugar diverses seleccions, entre elles Catalunya. I aquí Catalunya donaven els partits en directe i em van veure en el partit de la final que vam guanyar contra Catalunya. Arran d’això vaig rebre la trucada de Lluís Galbas, del Cerdanyola, i em va preguntar si estaria interessat en venir cap aquí. I bé, t’haig d’explicar que per a tot jugador de San Juan, el seu somni és venir a jugar a Europa i si és a la lliga espanyola millor que millor. Aquell any també havia rebut una oferta del Forte dei Marmi d’Itàlia i d’algun altre equip italià, però no em van acabar de convèncer. Ni a mi ni al meu pare, que era en realitat qui em portava una mica tots aquests temes.

Així per tot jugador argentí venir a jugar aquí és el màxim...

Sí. A vegades, parlant amb juadors, em diuen que venir aquí és difícil pel tipus de joc que fem els argentins, ja que aquí hi ha massa tàctica i poca rauxa... Diuen que l’hoquei italià s’assembla més al nostre, però puc dir amb tota seguretat, ara que he estat a les dues lligues, que actualment l’OK Lliga és la millor que hi ha.

I amb el que em dius, com va la teva adaptació al Vic, un equip que treballa tant la defensa, les jugades d’atac, els contraatacs...

De fet va ser el primer any amb el Cerdanyola el més complicat, potser pels nervis, per l’adaptació d’aquella primera experiència. Em va costar una mica i el final va ser dur perquè vam perdre la categoria a l’últim minut. Després a Tenerife vaig agafar més confiança. Era el meu segon any i vaig jugar més minuts.

I com vas arribar a Tenerife?

Després del descens amb el Cerdanyola em vaig quedar aquí perquè tenia encara edat júnior i podia jugar algun que altre campionat i torneig que es juguen en les categories inferiors. Mentrestant vaig rebre trucades de Voltregà, Tenerife i Lloret. En aquell moment vaig parlar amb qui sempre parlo per temes com aquests, que és en Carlos López del Barcelona, que és el meu ídol, un bon amic i hi tinc molta confiança. També vaig parlar amb el Negro Páez i em van aconsellar que anés a Tenerife. Allà hi vaig jugar un any, i en acabar la temporada vaig signar per una temporada més. Me’n vaig anar a jugar el Mundial i en acabar-lo em truquen de Tenerife dient-me que havien tingut problemes econòmics i ens demanaven que ens baixéssim la fitxa. La proposta no em semblava prou bona, i més tenint en compte que jo havia dit que no a altres ofertes per seguir a Tenerife. Així les coses, vaig decidir que em quedaria un any a Argentina i que més endavant ja estudiaria altres ofertes si apareixien. Però llavors, Mariano Velázquez, el capità de la selecció, em va dir que a Follonica ells necessitaven un davanter. També Sebastian Molina, gran amic meu i de la meva família em va insistir, així que em vaig decidir per la lliga italiana.

I a Itàlia també hi vas estar només un any. És casualitat o és que ets un jugador a qui agrada anar canviant de club?

No, no, en absolut. Tot plegat han estat les circumstàncies. A Tenerife mateix hi volia seguir. A més, jo sóc una persona que fàcilment agafo afecte a un club, a una ciutat, a una gent. I quan t’adaptes a un lloc i et toca marxar... doncs no és gens agradable. A Follonica tres quarts del mateix. Volia seguir a Itàlia, entre d’altres raons perquè allà l’afició dóna molt caliu i viu molt l’hoquei. Però també t’haig de dir que el nivell hoqueístic d’allà estava baixant i, com t’he dit abans, no té res a veure amb el que hi ha aquí. Així que quan em va trucar el Vic no vaig ni dubtar!

El primer contacte amb el Vic va ser quan us vau trobar en Lliga Europea?

No, què va. Jo vaig venir a jugar aquí Vic en la lligueta i no sabia res d’aquest tema. Llavors va ser Marcelo Uribe, amb qui ens ajuntem molt per aquí, que em va dir que estaven interessats en mi. Jo no m’ho creia i li vaig respondre “no... com vols!” En part perquè jo sabia que mai hi havia hagut cap jugador estranger al Vic i no veia pas possible que jo hagués de ser el primer. I després em va telefonar el president per preguntar-me si estaria interessat i no m’ho vaig pensar gaire. Vam estar unes setmanes negociant l’acord però de seguida ens vam entendre. I vinga, a tornar a fer mudança cap a Catalunya.

I a Vic hi estaràs més d’una temporada?

Sí, he firmat per dos anys i espero estar-hi molt més. Per mi arribar a un club com aquest és molt important, però el més difícil no és arribar, sinó mantenir-se i fer-ho bé. Clubs com aquest no es conformen només amb què un jugador entreni i jugui. Cal fer les coses bé, estar sempre al 100%.

Per algunes graderies ja fa temps que la gent xiuxiueja: “aquest noi acabarà al Barça”. Pot ser?

Si parlo amb jugadors argentins que han jugat o juguen al Barça com López, els Páez, Reinaldo... tots amics meus i companys de selecció, tots ells em parlen bé del Barça i em diuen que allò és un altre món de l’hoquei. Però bé, com que ara mateix no em toca de prop no puc opinar. Si mai arriba després ja es veuria. Ara el que vull és adaptar-me bé al joc del Vic i als meus companys. I vull també aportar alguna cosa, perquè és clar, si m’han portat aquí és perquè posi el meu granet de sorra. Tot plegat per seguir fent gran el Vic i per seguir donant-li títols.

El Barça últimament s’ha fixat molt en els jugadors del Vic, però tot i així el Vic segueix a dalt. És impossible per a un jugador dir “no” a una oferta del Barça?

En situacions com aquestes jo sempre em poso del costat del jugador. Un sempre té confiança de triumfar a un equip quan accepta una oferta. Un mateix es coneix i sap fins on pot arribar i si li ofereixen anar a un club és per alguna cosa. I en el cas del Barça, no et truquen 5 ó 10 vegades. Et truquen una vegada i suposo que deixar passar una oportunitat així és complicat.

I parlant Barça, hi ha gent que veient la teva rapidesa, la teva habilitat amb l’estic i la teva facilitat per fer gols, ja diuen que ets el Messi de l’hoquei...

No, en absolut. A mi el que m’agrada és haver arribat aquí amb 22 anys i trobar-me companys com Titi Roca, Masoliver, Borja López o com el mateix Jordi Carbó que només té un parell d’anys més que jo. Són tots ells jugadors ja consolidats que porten un grapat d’anys aquí i que m’ensenyen coses diferents en cada entrenament. Amb 22 anys el que vull és aprendre i amb ells aquí intento no anar amunt i avall com un boig, tal i com jugàvem potser a Itàlia. A més, allà, per començar, no trobaves els porters que hi ha a l’OK Lliga. Aquí fer un gol... uf... a Itàlia abans del partit ja pensava en quants gols faríem perquè potser el rival era assequible. Però aquí a cada partit has de sortir concentrat com si fos una final. La Lliga és molt competitiva i del primer a l’últim classificat no hi ha tant diferència. Qualsevol et pot guanyar i pensar en només fer gols no és tant important. Encara que tot davanter vol marcar, el primer pas és estar concentrat i fer-ho bé en defensa. Després, si ve el gol, fantàstic!, però si no ve de nou a defensar. Després també cal estar atent a la tàctica, que és el que ara mateix m’està demanant el tècnic.

I què tal l’ambient de vestidor?

Perfecte, perfecte. Qualsevol que arriba aquí s’hi troba a gust. Els jugadors et fan molt fàcil la integració, el que ho ha guanyat tot i el que no ha guanyat encara res. En Masoliver, per exemple, ho ha guanyat tot amb el Barça i es passa tot el dia entrenant, fent tot el que li demanen. En Titi, amb tot el que porta aquí a Vic, s’esforça com ningú... i així tots. El vestidor és perfecte, l’ambient és maquíssim. L’altre dia mateix vam estar tots a casa meva mirant el Barça de futbol plegats.

T’has marcat alguna xifra de gols per aconseguir?

No, no. No és el meu objectiu aquest any. El que vull és adaptar-me al joc d’aquí i fer-ho el màxim bé possible. Vull agradar a la gent i al tècnic.

I de títols, tu què has guanyat fins ara, quin és el teu palmarès.

A Argentina sí que he guanyat coses en categories inferiors. A primera vaig debutar amb Banco Hispano amb només 16 anys, és un club petit i sempre ens movíem per mitja taula. El màxim que he arribat és a unes semifinals de play-off. I a Itàlia amb el Follonica vam guanyar la Copa però vam perdre la final de la lliga contra el Valdagno.

Així la supercopa d’Espanya guanyada recentment és per tu un títol amb molt valor. I més per la manera com vau guanyar remuntant l’eliminatòria, oi?

Doncs sí. És el primer títol que guanyo aquí. I la remuntada va ser una passada. Un, com a jugador, somia coses així. Ningú creia que fos possible. Jo en parlava amb la meva família, amb qui mantinc contacte a diari. El meu pare i el meu avi són els “fanàtics” números 1 de l’hoquei i van veure el partit d’anada, ja que els el vaig enviar. Deien que no havíem jugat malament però que en moments clau el Barça ens va fer els gols que semblaven definitius.

I amb el marcador en contra, com plantegeu el partit de tornada? Us el plantegeu amb l’objectiu de guanyar, d’anar només a complir l’expedient...

El tècnic, en Quim, ens va dir que oblidéssim el marcador de l’anada, que oblidéssim que allò era la Supercopa. Que entréssim a la pista a jugar el partit com si fos una final a partit únic i a guanyar-la sense pensar en la diferència de gols. L’equip vol arribar a finals i si ho aconseguim ens trobarem sovint el Barcelona, així que de partits com aquell ens n’esperen molts, per tant havíem de sortir i guanyar al Palau. El partit va començar bé, ens vam posar 0-2 al descans i llavors la gesta ja era possible. Ens vam mirar i ens vam dir, “només queda un pas”. I bé, vam guanyar, però també hauríem pogut perdre ja que ells van tenir diverses ocasions com, per exemple, la falta directa de Reinaldo a la pròrroga. Al final vam guanyar i va ser increïble. Vaig arribar a casa i ja tenia 50 missatges d’amics de l’Argentina felicitant-me per correu electrònic.

I què et va semblar el teu debut en lliga, l’ambient que hi havia en el derbi amb el Voltregà.

A l’Argentina es viu molt l’hoquei, especialment les finals. Després del Mundial passat es va jugar el Campionat d’Argentina. És un torneig que és com un europeu d’aquí però de clubs. Dura una setmana i hi juguen els millors equips del país: els 4 millors de San Juan, els 4 millors de Mendoza, els 4 millors de Buenos Aires... Jo vaig jugar amb Estudiantil i vam jugar la final a l’estadi Aldo Cantoni contra Valenciano. Hi havia 8000 persones! A San Juan moltes pistes són descobertes i no hi va molt gent, però allà agrada l’hoquei i quan s’arriba a semifinal o a finals, la gent respon. Jugar així dóna gust, és preciós. A Itàlia també s’omplia a les finals o quan hi havia derbis. No hi va tanta gent com al meu país, però els pavellons són petits així que de seguida es veuen plens i la gent crida molt. I el Vic – Voltregà em va encantar. Tan de bo tots els partits de l’OK Lliga tinguessin aquell ambient, és molt motivador!

Què suposa per a un jugador jugar amb la selecció de l’Argentina?

Per mi, arribar a la selecció és un somni des que vaig començar a jugar a hoquei. I més quan veus que hi han passat jugadors com el Negro Páez, Carlos López i tants d’altres. Ídols amb qui he arribat a coindidir en el vestidor. Va ser curiós per mi quan vaig arribar a Cerdanyola i em vaig haver d’enfrontar a ells. Recordo que vaig arribar un 2 de gener i el dia 5 ja jugava al Palau Blaugrana contra ells. I amb la selecció del meu país arribar-hi va ser increïble. Vaig jugar aquell mateix any el Mundial, cosa que no m’esperava de cap de les maneres. Dos anys abans havia jugat el Mundial sub’20 amb els de la meva edat i poc després em cridaven per la selecció sènior. Per aquella època havia arribat el nou tècnic, Martinazzo, i la gent demanava un relleu generacional perquè alguns ja havien jugat uns quants mundials. I a la selecció vaig coincidir amb jugadors com Carlos López, que quan jo tenia 10 anys i jugava a UVT ell estava al primer equip del mateix club. Aleshores ja era el meu ídol. Ara amb tots aquests jugadors, quan anem a San Juan de vacances, amb David Páez i tots els seus amics ens ajuntem a Concepción, que és on han jugat sempre i juguen plegats tots els dilluns, dimecres i divendres per anar-nos entrenant. Gairebé s’aprèn més allà que no pas durant l’any.

Em parles molts d’aquests jugadors, quins altres jugadors t’han fet de mirall.

Doncs recordo a Raúl Montserrat, que havia jugat al Liceo. Salinas, Gaby Cairo, Molina, Velazquez... hi ha molts jugadors que des de petit he admirat, i que fins i tot he tingut la sort de compartir vestidor amb ells. Al Mundial 2001 de San Juan jo estava a la graderia veient-los a tots i al cap de pocs anys poder estar amb ells és un somni.

Quins jugadors destacaries de l’OK Lliga?

Marc Gual, Sergi Panadero, Beto Borregan... són impressionants! El mateix Pablo Álvarez és increïble i fa anys que ho ve demostrant. A dins l’àrea no perdona i per molt que el coneix tothom no para de soprendre a companys i rivals. A més és una excel·lent persona. Ara mateix ja és el màxim golejador de l’OK Lliga. Crec que aquest sí que el veurem ben aviat al Barça...

I tornant a la selecció... està difícil oi guanyar títols amb una selecció espanyola tan forta?

Sí mira, el Mundial 2001 jugat a Argentina teníem un autèntic equipàs. Però Espanya ens va guanyar als penals. I des de llavors no ha parat... També passa amb la selecció catalana, que en la Copa Amèrica jugada pel juny a Vic va ser pràcticament formada pels mateixos jugadors que l’espanyola. El proper Mundial també el jugarem a casa i és una oportunitat d’or per tornar a guanyar el títol, però contra Espanya serà molt complicat, encara que a partit únic pot passar de tot.

I com veuries la participació de Catalunya si aconseguís l’oficialitat?

Sí, això de l’oficialitat de la selecció catalana és una lluita que ja fa anys que dura. És un tema complicat ,i per exemple, molta gent del meu país que ho coneix, no ho acaba d’entendre massa. Per ells és com si una selecció de San Juan volgués competir oficialment, cosa estranya. Però bé, quan ets aquí ho veus diferent i te n’adones que a l’OK Lliga la major part d’equips són catalans. I la majoria de jugadors aquí porten Catalunya a la sang i tots hi voldrien jugar. Està clar que si participés en un Mundial seria un equip de molt pes, com ha demostrat a la Copa Amèrica del passat juny. Abans els argentins a la Copa Amèrica teníem rivals com Brasil, Xile i para de comptar. Ara amb Catalunya participant la cosa ha canviat i la Copa Amèrica és vista com un campionat de més importància i guanyar és més difícil.

Ja per anar acabat, diga’m un desig per la teva estada a Vic.

Com t’he dit, a nivell individual el meu desig és estar al nivell i adaptar-me. I a nivell d’equip, evidentment, somio en algun títol. Jo, per exemple, mai he jugat una Copa del Rei. És un títol important i els meus companys em diuen que és un dels tornejos més bonics i apassionants. Aquí tothom parla també de la Lliga Europea perduda fa un parell d’anys amb el Reus a l’últim minut. Jo estava a Tenerife i vaig seguir-la per televisió i el final va ser molt dur. Per mi el títol més important és la Lliga Europea però està complicat. Guanyar el Barça amb l‘equipàs que té és complicat, però l’esperança i la il·lusió hi són. Però bé, l’objectiu és arribar a finals i un cop ets allà és quan pots guanyar títols. El Vic porta uns últims anys impressionants i ja és un gran club. Ha perdut peces últimament però no ho nota, arriben noves peces i encaixen perfectament.

L’última pregunta, la més complicada, quines virtuts i quins defectes et veus com a jugador.

Ui, parlar d’un mateix és molt difícil. Potser la meva virtut més gran és l’entrega fins a l’últim segon de cada partit. Mai paro de córrer, de lluitar i ho deixo tot a dins la pista. I coses a millorar, doncs la tàctica i la defensa. Ho estic treballant molt, ja he notat una millora, però encara em queda molt i m’hi faré al màxim per aconseguir-ho.

Lucas, moltíssimes gràcies per aquesta entrevista i per deixar-nos saber més de tu.

Moltes gràcies a vosaltres i salutacions a tots els lectors d’OKCAT!

  • Font: OKCAT

okcat.cat - ok@okcat.cat - v. 3.6 beta