dc. 13

desembre 2017

Edició 4115 - Any X



Reportatge

Entrevista a Diego Mir, entrenador de l'Enrile PAS Alcoi

13 de desembre de 2010
  • Noticia foto

    Diego Mir és el tècnic de l'Enrile PAS Alcoi

    Foto: Bloc Pedro Seserino

Diego Mir és des de fa anys tècnic de l’Enrile PAS Alcoi. Hi va arribar com a jugador procedent de l’Argentina i en un any ja en va esdevenir l’entrenador. Amb ell, l’Alcoi ha aconseguit dos ascensos i s’ha tret l’etiqueta d’equip efímer per convertir-se en un equip respectat a l’OK Lliga. Aprofitant una de les visites del seu equip a Catalunya, vam poder conversar amb ell per saber més de la seva persona i de l’hoquei patins a Alcoi.

Diego, per començar, fes-nos cinc cèntims de quin és el teu currículum com a jugador d’hoquei des que vas començar.

Vaig començar a jugar als sis anys al San Lorenzo de Almagro, un club típicament de futbol de Buenos Aires però també un club on l’hoquei hi ha estat tota la vida. És un dels grans de l’hoquei i hi vaig jugar fins els 19 anys, ja que després vaig anar a Harrod´s Gatt & Chavez on vaig tenir la possibilitat de jugar amb homes com Mariano Velázquez amb qui vaig ser subcampió i campió de lliga. Allà hi vaig jugar quatre anys. Llavors vaig anar dues temporades a Ciudad de Buenos Aires, amb qui també vaig aconseguir quedar tercers el primer any i campions de la lliga de Buenos Aires l’any següent. Va ser l’últim club argentí on vaig jugar. Entre altres també he aconseguit ser campió argentí amb la selecció de Buenos Aires en un torneig que es va celebrar a la ciutat de Mar del Plata. I bé, aquesta és una mica la meva carrera.

I d’aquí vas venir a parar a Alcoi?

Sí, llavors ja vaig venir cap a Alcoi. Aleshores havia tingut alguna opció d’anar a Itàlia i també al Sitges, però finalment em vaig decantar per Alcoi, en part perquè m’oferien un projecte més a llarg termini. Jo ja estava casat i tenia una filla i el que no volia era anar de club en club perquè el que més m’interessava era aconseguir estabilitat. I en aquest sentit Alcoi em va fer l’oferta més sòlida.

Vas començar com a jugador, oi?

Sí, vaig jugar un any com a jugador. L’any següent no va continuar l’entrenador i el club va apostar per mi. La veritat és que en un principi m’ho vaig pensar bastant. Deixar de jugar és una decisió complicada. És cert que vaig tenir l’opció de fer les dues coses alhora però jo no acabava de veure compatible això de jugar i entrenar d’una manera sèria.

Com va ser el primer any de tècnic?

Bé , pràcticament tots els jugadors havien sigut companys meus i clar, hi ha el handicap de conèixer molt a la gent tant a nivell esportiu, com social i personal. Això té una doble lectura, perquè en cera manera també és una avantatge. Quan només ets entrenador perds una mica aquesta relació tan personal, perquè toca perdre-la. Però bé, té la seva part bona i la seva part dolenta.

Si no vaig errat, el primer any ja vas aconseguir l’ascens.

Sí , el primer any entrenant vam aconseguir pujar. Les coses van sortir bé. Vam aguantar tres anys a OK Lliga, llavors vam baixar i encara vam tornar a pujar, i aquí estem encara.

Podem dir, doncs, que amb tu com a tècnic l’Alcoi s’està estabilitzant a l’OK Lliga?

El Liceo de La Corunya és un equip amb una gran trajectòria i amb tota una història al darrere, però la resta d’equips de fora de Catalunya som tots emergents, i entre parèntesis, podríem dir que sempre som candidats a lluitar per evitar el descens. Però sincerament, estic content amb les temporades que hem fet a Alcoi i crec que hem fet una cosa molt difícil com és aquesta estabilitat de la qual estem gaudint, però no només a la màxima categoria, sinó com a club en si. Hem de pensar que l’Alcoi és realment un club molt novell pel que fa a l’elit de l’hoquei. Som un club amb molts anys però mai havíem competit durant tant temps a un nivell tan alt. Això fa que gràcies al treball de molta gent del club, l’Alcoi hagi arribat a una maduresa com a entitat. Crida l’atenció, per exemple, el que costava fitxar gent als primers anys, era molt difícil convèncer algú perquè vingués a Alcoi, i ara tot és més fàcil perquè la gent sap que és un club amb molta serietat i que les coses es fan de manera molt professional. El club pot tenir bons i mals moments, però és seriós i complidor.

I com ho viu la gent d’Alcoi, hi ha afició?

Hi ha afició, sí. És una afició complicada perquè no té una història d’hoquei important a aquest nivell i, és clar, les referències que tenen moltes vegades són difícils per a un equip com el nostre. Potser a mantenir la categoria o aconseguir una classificació per a la Copa del Rei o per a la Copa CERS no se li dóna el valor que realment té. Són coses que els que estem ficats en el món de l’hoquei sabem el que costa, i més per a un equip com nosaltres. I potser sí que se li dóna valor, però potser un valor més relatiu. Sento que ens veuen com un equip professional i que, per tant, aconseguir aquestes fites és la nostra obligació, però fer tot això no és gens fàcil!

I quins són els objectius d’aquesta temporada? Esteu a l’OK Lliga, altre cop a la CERS i encara podeu entrar a la Copa del Rei.

Jo penso que és difícil posar-se objectius ambiciosos perquè això és una arma de doble fil. L’any passat vam fer un gran inici de lliga i quan semblava que teníem a l’abast entrar a la Copa del Rei ens vam quedar fora per un punt. Llavors això ens va ensorrar una mica i aquesta decepció ens va passar factura a la segona volta. Llavors, aquest any crec que la màxima il·lusió i el màxim objectiu de tots és donar el màxim a cada partit. Això és el que demano als jugadors, després arribarem fins on puguem arribar. Jo estic content, penso que som un equip coherent, almenys en els resultats, i aquesta coherència l’entenc una mica en guanyar el que hem de guanyar per assolir la permanència. En aquest sentit la permanència és el primer objectiu, l’equip és jove i hem de millorar molt encara. A la CERS intentarem arribar tant lluny com puguem tot i que ens ha tocat un quadre molt complicat, però el primer pas serà passar la primera eliminatòria a Itàlia.

Queda una espina clavada per l’eliminació de l’any passat?

Sí, sí, i tant! L’any passat vam tenir un partit fatal a casa contra el Coutras, tant a nivell defensiu com ofensiu. Era un partit que teníem molt bé perquè havíem guanyat a França, però vam tenir un excés de confiança que ens va passar factura. També veníem d’un moment complicat a la lliga on vam encadenar alguns mals resultats... va ser una decepció aquella eliminació.

Què destacaries d’aquest Alcoi? Quins són els seus punts forts?

El bloc. Avui per avui som un equip que no depèn de cap individualitat. Som un equip que té molt clares les coses que cal fer a la pista. En el que portem de lliga hem tingut baixes, però la veritat és que no s’han notat. Crec que amb un equip com aquest si no emfatitzes l’esperit col·lectiu que hi ha d’haver, al final no tens res. Així que des de principis de temporada estem treballant això i la gent ho comprèn. Tenim jugadors d’equip amb una mentalitat d’equip i jornada a jornada les coses han anat sortint millor, hem anat creixent.

Com pinta el planter de l’Alcoi?

El tema del planter és força complicat perquè el nivell que hi ha no és el que tots voldríem. La lliga de la Comunitat Valenciana té poc nivell i només hi ha un parell de partits complicats en tot l’any. Així gairebé et trobes que el treball més important, com a tot arreu però més a Alcoi, són les sessions d’entrenament i no tant els partits. Així arribem a fases de sectors i campionats d’Espanya amb molta poca competició per part dels equips de base. Hem tingut anys en què algun equip de la nostra categoria ha arribat amb només dos o tres gols en contra en tota la lliga. Així, amb aquest entorn tan poc competitiu no és fàcil créixer.

També haig de dir que tot i les circumstàncies es treballa molt la base. A l’Escola tenim uns 30 nens, una quantitat molt respectable pel que és Alcoi. També tenim dos equips prebenjamins i cal dir que la gent s’ho agafa amb moltíssima il·lusió. I l’arribada al primer equip, doncs és un salt molt dràstic. Perquè et facis una idea, allà no hi ha lliga júnior i la lliga juvenil només té 4 ó 5 equips. Ells entrenen amb nosaltres i agafen nivell però no poden competir, així que en certa manera per ells és com un salt al buit. Ells necessiten jugar i competir perquè és el que més els agrada.

Destaquen un parell de jugadors, Vicent Paris que ha arribat al primer equip, i Carlos Pérez que ha anat al Barcelona.

Vicent Paris és un noi amb nivell i mica en mica anirà tenint minuts. Ell el que ha de fer és continuar. Per Alcoi és necessari tenir dos o tres jugadors de la casa, ja que així has d’anar a fitxar menys i tot plegat ajuda a nivell de pressupost. Jo estic content amb el nivell de la base. Com has dit en Carlos ha anat al Barça, en juvenils vam quedar tercers d’Espanya guanyant les semifinals al SHUM Maçanet... així que hi ha nivell, l’únic problema és el que et comentava, aquesta excessiva diferència de nivell quan arriben al primer equip. En Carlos Pérez ha anat al Barcelona en part per això, per poder competir, tenir més partits.

Ja per anar acabant, com et definiries com a entrenador.

Bufa, és difícil. Els resultats molts cops són el que defineixen millor un entrenador, i és un fet força cruel ja que tots sabem que els resultats molts cops no són justos. Però bé, per mantenir-nos aquí depenem dels resultats. Jo com a entrenador intento ser proper a la gent i intento imposar les meves idees, cosa essencial en un entrenador. També pretenc generar un clima de treball i de respecte, de l’entrenador cap als jugadors, dels jugadors cap a l’entrenador i entre els mateixos jugadors. Aquest clima és fonamental, i més en un equip com el nostre on el que preval és el conjunt. Treball i respecte són dos aspectes essencials.

Els plans de futur de Diego Mir passen per seguir a Alcoi els propers temps?

Això mai se sap. A veure, sincerament, crec que avui per avui no sóc un entrenador que a Alcoi depengui dels resultats, pels anys que porto, pel que he aconseguit... però està clar que el temps i les etapes passen, així que mai se sap, potser més endavant el club pot buscar una altra opció o jo puc agafar un altre camí. És una cosa normal i natural, les etapes es compleixen, però jo ara mateix estic molt còmode a Alcoi, estic bé, i la meva família també.

  • Font: OKCAT

okcat.cat - ok@okcat.cat - v. 3.6 beta