dc. 23

agost 2017

Edició 4003 - Any X



Reportatge

El 9 Esportiu de Catalunya o com viure l'esport en català

26 de maig de 2011
  • Noticia foto

    Foto: El 9 Esportiu de Catalunya

Fa pocs dies, tots els que ens movem una mica per la xarxa vam rebre unes sorprenents piulades sobre un rumor que parla d’un futur incert d’un dels mitjans que més m’estimo del meu país: El 9 Esportiu de Catalunya. Quan reps un missatge com aquest el primer que penses és “d’on ha sortit això? Qui ho diu?”, i comences a investigar per veure què se’n sap. Ràpidament t’adones que no és una broma i el hashtag #el9notanca comença a ser un brollador de missatges d’un munt de gent, lectors o no, que lamenten aquesta possible pèrdua. Dins meu sento una barreja de tristesa i rebel·lia.

Quan vam començar el projecte OKCAT , un setembre de l’any 2007, teníem bàsicament dos objectius, i resulta que la feina d’El 9 va ser, per a un servidor, un inspirador per tots dos. El primer objectiu era parlar d’hoquei. Davant el que tots sabem, que els grans mitjans televisius i de premsa escrita han oblidat l’hoquei patins, la xarxa era, és i serà un lloc potent per promoure el nostre esport. I per què ens va inspirar El 9? Doncs perquè des del 2002, quan aquest diari va aparèixer, va fer una aposta clara i contundent per l’hoquei patins. La seva arribada va ser aigua fresca i obrir el diari i trobar-hi pràcticament sempre informació i reportatges sobre aquest curiós esport que es juga amb un pal i sobre rodes, era un autèntic plaer i un orgull. Comprar el diari cada dia i començar a buscar la pàgina d’hoquei feia il·lusió. I va ser un dels motius que ens van fer venir ganes de fer el mateix a la xarxa.

El nostre segon objectiu era la nostra llengua, el català. Si parlar d’hoquei ja era difícil, fer-ho en català en qualsevol mitjà de comunicació que abastés tot el territori encara era més estrany. Però El 9 Esportiu ho feia! El català, per desgràcia, no és en l’actualitat una llengua normalitzada. Que ningú s’estranyi quan sent a dir que és una llengua en perill d’extinció. Evidentment, no ho és en un futur a curt termini, però no ho podem saber del cert si pensem en les futures generacions. Una llengua normalitzada és aquella que apareix, amb normalitat, en tots i cadascun dels àmbits de la nostra societat. I, malauradament, el català no gaudeix d’aquest estatus, no és una llengua normal. Pràcticament no la trobem al cinema, sovint costa que un ciutadà de carrer pugui utilitzar-la en àmbits com l’administració i la justícia, i cada setmana apareixen notícies on es donen situacions de greuge i menyspreu cap a algun parlant català. Per no parlar de la polseguera que s’aixeca cada cop que el català vol fer un pas endavant...

Podríem donar molts exemples i omplir pàgines sobre això, però no és el lloc ni el moment, així que ens centrarem en un àmbit: la premsa esportiva. Com tots sabem, el panorama esportiu a Catalunya pel que fa a la premsa escrita està dominat per dos grans diaris, Sport i Mundo Deportivo, que certament, fan una gran feina, em mereixen un gran respecte i tenen grans professionals. Des de ben petit en vaig ser un lector assidu. Però els que remenen les cireres en aquests mitjans mai s’han atrevit a publicar en català al nostre país, no sé ben bé per què. Així que l’arribada d’El 9 Esportiu va ser una alenada d’aire fresc als quioscos, on lluïa –tot i que, com explica Àlex Santos en un article al seu blog, alguns quiosquers l’amagaven- al costat dels altres dos grans diaris del nostre país. Això feia que el català fes un pas endavant cap a esdevenir una mica més normal, ja que fins aleshores mai havia tingut presència en un àmbit tan important com és la premsa esportiva.

Recordo que de primer El 9 Esportiu de Catalunya valia 70 cèntims, que no fa molt temps es va apujar a un euro i que des de fa uns mesos s’ha encartat dins l’AVUI i El Punt. Personalment, em va saber molt greu aquest últim pas, ja que el meu diari deixava d’estar exposat a primera línia a la secció de premsa esportiva i quedava discretament col·locat enmig d’un altre diari. Però bé, el canvi era necessari per sobreviure i jo, com d’altra gent que estimem el diari, vam decidir seguir donant-li suport adquirint-lo cada dia. Llegir-lo a l’hora de dinar, tot gaudint d’una forma ràpida, clara i propera del món de l’esport, ha esdevingut per mi una situació d’autèntic costumisme que ara no vull perdre. Com tampoc em vull perdre els magnífics articles d’hoquei patins de gent com l’Albert Camps i en Joan Martí, de qui n’hem publicat un bon grapat a OKCAT i, ho admeto, n’he après algunes cosetes.

El nostre país, la seva gent i el món l’hoquei patins (i, si em permeteu, la meva àvia de 87 anys, gran barcelonista que cada migdia espera que li porti El 9) no ens podem permetre perdre aquest referent de la premsa esportiva. Si això passa, el nostre esport i la nostra llengua hauran fet un altre alarmant pas enrere. Des d’OKCAT, tot el nostre suport a la continuïtat d’El 9 Esportiu de Catalunya i a la seva gent: els que el fan possible i els que el llegeixen.

  • Font: OKCAT

okcat.cat - ok@okcat.cat - v. 3.6 beta