dc. 23

agost 2017

Edició 4003 - Any X



Reportatge

Entrevista a Marc Tibau, que enguany ha penjat els patins

16 de juny de 2011
  • Noticia foto

    Marc Tibau en una imatge d'un partit contra el Reus

    Foto: akopsdstick.blogspot.com

Marc Tibau ha penjat els patins fa uns dies, just quan va acabar la temporada 2010/2011. Ha jugat un munt d'anys a l'OK Lliga en equips com el Tordera, el Voltregà, el Blanes i l'equip del seu poble, el Lloret. Aviat s'ha dit. Ara, amb nous projectes al cap, tant laborals com familiars, Marc Tibau fa una mirada enrere, satisfet del que ha assolit, i una mirada endavant on s'esplaia parlant de com veu el nostre esport.

Marc, enguany plegues de jugar a hoquei després d’un munt d’anys. Per què ara?

Bé, haig de dir que estic una mica cansat i crec que ja he fet tot el que havia de fer en aquest món. A més, ja tinc quasi 35 anys i crec que si no haig de ser competitiu és millor no seguir jugant. Si pensés el contrari, que encara puc ajudar i veigués que es compta amb mi, jo seria el primer a posar-m’hi. Jugar a hoquei sempre m’ha agradat molt, però la motivació i la força no són ja les que han de ser, per tant el millor és no allargar-ho més. A veure, aquesta no és una decisió presa així de cop i volta pel fet que haguem baixat o per qualsevol altre motiu, és una decisió fruit d’un procés. Ja portava uns temporades plantejant-me any rere any si continuava o no, i aquest any ja tenia clar que possiblement seria l’últim.

I no et sap greu plegar amb un descens? No és un final una mica injust?

Sí, em sap molt i molt de greu plegar amb un descens. És que són 17 anys, que aviat s’han dit, però aquest final amb aquest mal regust de boca no l’he triat jo. Algú podria dir que hauria de continuar i acabar la carrera d’una altra manera, però la veritat és que no em veig en cor de continuar. La decisió estava presa abans d’això.Tan de bo el Lloret torni ben aviat a l’OK Lliga! De moment el Lloret està fitxant bé, han portat l’Enric Torner , i és gent així la que fa falta. Jo segurament no tindria la motivació ni la il·lusió que tindrà aquest jugador per tornar l’equip on mereix.

La veritat és que l’any passat ja m’ho vaig pensar de deixar-ho, i hauria estat perfecte perquè vam quedar cinquens de lliga. Va ser la millor classificació de la història pel Lloret, enguany seguíem tots i creia ben bé que aquesta temporada tornaria a ser molt bona, però el que ha passat és el que ha passat i ja no ho podem canviar. Jo ara tinc altres projectes professionals i seguir jugant em suposaria canviar-los.

Marc, has estat al Todera, al Voltregà, al Blanes i al Lloret.

Sí, vaig començar de petit a l’equip meu poble, el CH Lloret i m’hi vaig estar fins als divuit anys. Els dos últims ja estava a la disciplina del primer equip. Amb 17 anys ja vaig fer 25 gols a primera divisió i per això em va fitxar el Tordera, on vaig estar-hi quatre anys. D’allà cap al Voltregà quatre anys més, després al Blanes també quatre cursos i finalment he acabat on vaig començar, al Lloret, on hi he jugat els darrers cinc anys.

I amb quins moments et quedaries de la teva carrera esportiva?

Amb el Voltregà vam viure moments molt bons, vam estar tres anys al capdavant, vam guanyar algun títol, vam jugar algunes finals... va ser molt bonic, era un grup molt maco. Aquesta última etapa al Lloret, deixant apart aquesta darrera temporada, també ho hem passat francament molt bé. És que és l’equip de casa meva i això no té preu. Apart de l’històric cinquè lloc, vam estar a punt de classificar-nos per la fase final de la Lliga Europea, vam jugar la final de la CERS, ens vam classificar per la Copa del Rei... quan les coses van bé, tot és fantàstic. Però bé, en un esport tan competitiu passes de moments bons a no tan bons en poc temps. És així, jugues per guanyar i si perds no agrada.

Recordo que la pista del GEiEG vas marcar cinc gols.

Sí, això va ser l’any passat. Mai havia aconseguit una cosa semblant a l’OK Lliga, a Primera Divisió sí que ho havia fet també en una ocasió. No sóc dels que compten els gols, enguany no sé ni els que he fet, però el que sí recordo és el registre de l’any passat, 18 gols, la temporada en què més n’he marcat a la màxima categoria. Normalment sóc un jugador que em movia als voltants dels 12 gols per temporada.

I com ha anat això de jugar amb el teu germà, l’Ivan?

Hem jugat junts a Lloret i a Blanes, concretament els últims sis anys. També vam coincidir un any a Tordera però llavors jo encara no jugava gaire. Va ser aquell Tordera amb gent jove que va quedar tan ben classificat. Jugar amb l’Ivan ha tingut coses molt positives i coses menys positivies. Jugar amb ell sempre m’ha donat confiança però vulguis que no , l’Ivan era un company però també un germà, i això fa que la relació sempre sigui diferent que la que tens amb la resta de companys. Recordo que quan vaig deixar el Voltregà per anar al Blanes, el factor decisiu va ser que ell ja hi jugava, així que me n’hi vaig anar. L’Ivan ha sigut un gran referent al món de l’hoquei. Això sempre ha ajudat però alhora, vulguis o no, sempre apareixen les comparacions de la gent, i això sempre ha sigut per mi una motivació per intentar aconseguir sempre que em valoressin per mi mateix i pel que jo he assolit. Tot el que aconseguit ha estat gràcies al meu treball. I bé, després de tants anys, no crec que ningú pugui discutir l’aportació què hem fet un i altre en el món de l’hoquei.

Quins títols has guanyat en tots aquests anys?

De guanyar només he guanyat la Copa CERS del 2001 amb el Voltregà. I en hoquei base, si fa o no fa. Recordo que per aquella època de júnior hi havia també un equip molt bo, el Girona, que gairebé sempre ens guanyava. I l’any que vam quedar campions de Girona, va ser l’any que la Federació Catalana i l’Espanyola es van discutir, i al final cap equip d’aquí va anar al Campionat d’Espanya. Ens vam quedar amb les ganes. A nivell de base també vaig anar a la selecció espanyola juvenil l’any 1992, vam quedar tercers.

L’altre dia ho comptava i jugant a l’OK Lliga he arribat a set finals! Cinc de la CERS (dues amb el Tordera, dues amb el Voltregà i una altra amb el Lloret) i dues de la Copa del Rei també amb el Voltregà. Potser una de les que més ràbia va fer és la de la CERS de Lloret. Semblava que ho teníem tot de cara, perquè jugàvem a casa i el Mataró acabava de baixar a Primera Divisió, però ja se sap, les finals són sempre a cara o creu i mai hi ha favorits.

Ara que ho deixes, quin futur veus a l’hoquei?

Bé, penso que estem massa dins el nostre món i el que necessitaríem és obrir-nos una mica. Som molta colla, però hem de fer que encara ens conegui més gent. L’hoquei és un esport que està molt bé i és una llàstima que no es potenciï. A vegades veig d’altres esports per la televisió que tenen més èxit i costa de creure que tinguin més afició que el nostre, ja que l’hoquei és força espectacular. També és una llàstima veure els pavellons tan poc plens, enguany he vist menys gent i t’he de dir que hem viscut èpoques molt millors.

Penso també en les noves regles i no sé si ens han afavorit més o no. No sé si realment el que la gent vol és veure més gols. Crec que la cosa no va per aquí, només cal mirar el futbol on no es fan molts gols i mira l’èxit que té. Tinc la sensació que amb les noves regles s’ha perdut una mica l’essència de l’hoquei: el contacte. Ara no n’hi ha tant. A veure, tampoc cal que ens obrim el cap ni molt menys, però posar l’espatlla, el colze, el cos.. era bonic de veure. En canvi, ara només veus que es compten les faltes, que es xiulen faltes directes... arriba un punt que la gent no sap ni el que està passant dins la pista. Per què hi ha tres jugadors ara?, es pregunta alguns cops fins i tot l’espectador que portava anys seguint l’hoquei. Hem de fer les coses fàcils, fer que l’hoquei sigui vistós i que la gent s’hi enganxi ràpid. L’espectador que ho mira per la televisió, si ha de rumiar gaire, el que fa és canviar de canal.

L’hoquei és un esport ràpid amb una bola molt petita i ja de per si costa seguir les jugades. Si hi afegim la complexitat d’algunes de les noves normes, tot plegat fa que sigui difícil per a gent poc especialitzada seguir la dinàmica del joc. És una anècdota, pero la meva mare, després de tants anys, encara li ha d’anar preguntant al meu pare què ha passat cada cop que xiula l’àrbitre. Bé, és cert que es posa molt nerviosa, però també es un símptoma que indica que no és fàcil seguir el joc amb aquestes normes.

Hi ha molta gent a qui agrada l’hoquei i que té molta il·lusió. S’hauria d‘aprofitar això per potenciar-nos més també des dels mitjans de comunicació, remarcant sempre els aspectes postius d’aquest esport i obviant que, com en tot, hi ha aspectes negatius.

Pel que fa als àrbitres, tenen massa responsabilitats, i no els culpo, només dic que han de fer massa coses al mateix temps, i la probabilitat d’errors és més gran. Ara, les seves decisions, més que mai, poden influir en els resultats, i enguany ho he vist molts cops. De totes maneres, que ningú es pensi que vull utilitzar això com a excusa, perquè hem perdut la categoria per mèrits propis. Però ens hem de posar al cap que la gent vol anar a veure hoquei, a veure els jugadors, que són el principal reclam d’aquest esport. Tenim els millors del món, fan coses espectaculars i no sabem aprofitar aquest valor.

Cal que els que els dirigents d’aquest esport se n’adonin, que el que cal es crear ídols, que és el que la gent vol anar a veure. I destacar les característiques de cadascú: el xut, el driblatge, la capacitat de definir dins l´àrea, la velocitat,... això es l’essència de l’espectacle. En comptes d’això, la sensació que dóna és que hi ha un excés de reglamentació que fa posar nerviós a qualsevol, dins i fora de la pista, i que s’aplica de manera autoritària. El reclam és la propia interpretació de la normativa, obviant la resta. No té sentit, tots hem d’empènyer en la mateixa direcció, així que en aquest àmbit tothom s’hauria de posar al seu lloc. La normativa s’ha d’aplicar estrictament, perè amb més mà esquerra i respecte. Hem de donar alegria al joc, i tenir en compte que els jugadors no ens ho agafem a la lleugera, perquè ens hi juguem molt i qualsevol decisió que no compartim ens pot alterar. Tots els jugadors d’OK Lliga volen guanyar, són molt competitus, i això sembla que no s’entengui. Ningú que hagi jugat a aquest nivell pot saber com n’és de dur competir en aquesta categoria. No és ni molt menys anar a passar una estona amb els amics fent esport, és donar el máxim, i no sempre obtenir bons resultats. I a la que no ho fas, en posen un altre. No és una feina qualsevol, no ho és.

Bé i en tot aquesta reflexió ja no parlo de la crisi, que si ja costa tirar endavant aquest esport, imagina’t com n’és de difícil en els temps que estem vivint.

I a partir d’ara, què? Seguiràs vinculat a l’hoquei o només en seràs un aficionat més?

Home un aficionat ho seré sempre. Sí que m’agradaria seguir fent coses en el món de l’hoquei. A nivell d’entrenador no tinc cap títol, així que ara mateix no ho puc fer, però no ho descarto més endavant. Sí que tinc pensat fer alguna cosa vinculada a l’hoquei de base a curt termini, però de moment només són això, projectes. El que sí em portarà feina és el meu fill petit, que amb tres anys ja patina i juga, així que ara toca estar per ell. A partir d’ara el papa a la grada i ell a la pista. Jo ja he fet el que havia de fer, mai hauria pensat arribar tan amunt quan només era un juvenil. Ara que tinc assumit que plego, miro enrere i estic molt orgullós i satisfet de tot el que ha passat i de tot el que he aconseguit. Ho he viscut tot molt intensament, m’ho he passat molt bé i he conegut un munt de gent increïble.

I tant que sí! Marc, moltíssimes gràcies per l’entrevista, felicitats per tots aquests anys d’hoquei i et desitgem molta sort amb tot el que facis a partir d’ara.

Moltes gràcies a tots vosaltres i fins aviat!

  • Font: OKCAT

okcat.cat - ok@okcat.cat - v. 3.6 beta