ds. 16

desembre 2017

Edició 4118 - Any X



Reportatge

1988, la Copa del Rei que es va quedar sense final

7 de març de 2012
  • Noticia foto

    El Liceo Caixa Galícia que va marcar una època

    Foto: http://hockeypatines.webnode.e

Just després de la Copa del Rei de Vilanova disputada fa uns dies, el Noia Freixenet era rebut per l’ajuntament i en la posterior nota de prensa del club, es recordava la trajectòria de l’equip de Sant Sadurní en aquest torneig. Cridava l’atenció la Copa de la temporada 1987/88 en què el Noia va arribar a una final que no es va arribar a disputar mai i anem a explicar per què. Disculpeu qualsevol errada o imprecisió, un servidor aleshores era força petit, així que ens podeu enviar qualsevol apreciació o correcció.

Aquella Copa del Rei, a diferència de com estem acostumats, havia de disputar-se el 2 juliol de 1988 i ja pel febrer es va parlar de Pamplona com a seu, tot i que finalment va ser Oviedo el lloc escollit. El més curiós va ser el sistema que es utilizar. Van jugar la Copa del Rei els 12 primers classificats de lliga, que es distribuirien en tres grups de quatre equips cadascun. El repartiment dels equips es va fer tenint en compte la classificació final de la lliga. Així, al primer grup hi havia el 1r, el 4t, el 7è i el 10è; al B hi havia el 2n, el 5è, el 8è i l’11è; mentre que el C el formarien el 3r classificat de lliga, el 6è, el 9è i el 12è. El sistema de competició era una lligueta a doble volta, és a dir, que cada equip jugaria un mínim de 6 partits. Es classificarien per a les semifinals els dos primers del grup A, i els campions del grup B i C. Les semifinals també serien a doble volta, mentre que la final que mai es va disputar s’havia de jugar a partit únic.

La lligueta es va disputar a trompicons un cop finalitzada la Divisió d’Honor, ja que els partits es disputaven en funció de les competicions europees, que aleshores eren tres: la Copa d’Europa, la Copa CERS i la Recopa, que anys més tard passaria a millor vida. El Grup A el van formar el Barcelona, el CATA Voltregà, el Ruan Alfaro i el Noia Freixenet. El B el van formar el Tordera Fontdor, el Liceo Caixa Galícia, el Reus Deportiu i el Chico Santo Domingo; i el C el formaren el Mudespa Mollet, el Sant Genís Igualada, el Tojadermo Dominicos i el Nissan Piera. L’Oviedo i el Lloret, que van perdre la categoria, no van tenir-hi accés.

Al grup A la igualtat entre Barça, Noia i Voltregà va ser molt gran. Aquell no era precisament l’any del Barcelona, que va realitzar una de les seves pitjors temporades. Els blaugrana van perdre la Supercopa d’Europa davant el Liceo, a quarts de final de la Copa d’Europa van caure davant el Novara i van perdre la lliga davant un Noia que aconseguia el fins ara únic i valuosíssim títol de lliga. No eren bons temps per Josep Lorente, a qui tot i el seu extens palmarès se’l criticava per haver deixat escapat els germans Torner, jugadors que van ser substituïts pel portuguès Realista, que no va acabar de triumfar, i per Ramon Auladell i Ton Carafí, amb qui Lorente no va comptar massa. Per si fos poc, el porter Llonch es trencaria els lligaments perdent-se així la Copa i donant l’alternativa a Llorca. De totes formes, el Barça seria el primer a classificar-se per semifinals quedant primer del grup A.

Al grup B fàcil pel Liceo que va aconseguir vèncer tots els partits i deixant fora un altre dels favorits, el Reus Deportiu. A la darrera jornada d’aquesta lligueta de quarts de final l’emoció va ser al grup A, per saber qui es faria amb la segona plaça que donava accés a les semifinals, la cosa estava entre Noia i Voltregà. I la mateixa incertesa es vivia al grup C per saber qui quedava campió, l’històric Dominicos o el Mollet. Finalment, en aquella jornada d’infart, el Noia de Siscu Prats va vèncer 3 a 2 al Voltregà, aconseguint el segon lloc de grup, i el Mollet, avui dia a la Lliga Nacional Catalana, va sorprendre el Dominicos contra pronòstic per 1 a 5.

Així doncs les semifinals quedaven servides. Estàvem a primers de juny de 1988 i a doble partit, el Barça s’enfrontaria al Liceo, i el Noia al Mollet. Té gràcia recordar alguns dels noms de l’època, a veure si us sonen: Català, Zabalía, Martinazzo, Carlos Coria, Martinell, Carles Folguera, Benito, Joan Carles, Gabaldón, Avecilla, Ponsdomènech, Alabart, Pujalte, Figueroa, Mario Rubio, Ignasi Cuadern, Ramon Conill, Caminal, els germans Mier, Huelves, Canalda, Deseures, López, Dani Viñas, Joan Ferran, Capdevila, Máximo Heleno, Llorca, Venteo, Paüls, Ayats, Carafí, Emili Baldrís, Jordi Hom, els germans Torner, Toni Rovira, Ballabriga, Manolo Barceló, Jordi Camps, Santi Carda... i ens en deixem un munt. Us sonen? Sabríeu dir on jugaven?

La semifinal Barça – Liceo enfrontava dos equips que necessitaven salvar una mala temporada en la competició domèstica, ja que cap dels dos havia estat capaç de vèncer la lliga que es va emportar el Noia, un equip el de Sant Sadurní que partia com a clar favorit a l’altra semifinal per vèncer el Mollet entrenat per Josep Maria Roca i que ningú esperava veure a semifinals. Tant Noia com Liceo venien amb els ànims pels núvols després de vèncer el partit d’anada de les semifinals de la Recopa i de la Copa d’Europa, respectivament.

El Noia - Mollet va acabar amb un 6 a 4 en un partit que va ser molt dur i ple de targetes, fins a tretze grogues va ensenyar l’àrbitre. Les cròniques d’aquell partit deien que havia semblat la guerra de Corea, literalment. Curiosament, els jugadors culpaven de tanta duresa a l’àrbitre... El Barça – Liceo va acabar en un 2 a 1 i va ser tot al contrari, un partit molt avorrit i conservador. Carles Gallén explicava a la seva crònica a ‘Mundo Deportivo’ que feia temps que qui signa aquesta crònica no s’avorria tant en un partit d’hoquei. Els gols blaugrana van ser d’Ayats pels catalans i de Carlos Figueroa pels gallecs.

A la tornada, el conjunt d’Andrés Caramés –que a l’igual que Josep Lorente ja no es troben entre nosaltres- va guanyar al Barcelona per 5 a 4 igualant l’eliminatòria i obtenint la victòria als penals. El Barcelona va jugar bé i va arribar a dominar per 1 a 3 aquell partit. Però el Liceo va capgirar el marcador i als penals, l’únic que va ser capaç de marcar va ser Ferran Pujalte, que anys més tard vestiria la camiseta blaugrana. Per part del Barça, Paüls va haver de rebre tres punts en una cella per un cop de bola i Realista en va rebre de 12 darrere l’orella per un tall profund. A la segona semifinal, el Noia va tornar a guanyar, aquest cop 4 a 5. Com en l’anada, el partit va ser molt brusc i es van repartir tres targetes grogues, quatre de blaves i dues de vermelles per acumulació. Tot un clàssic del periodisme de l’època, Enric Blanch, va dedicar un bon article a aquesta dura eliminatòria, qualificant-la de penosa i demanant la presència de dos àrbitres en pista en lloc de només un com passava en aquelles èpoques.

Sigui com sigui, la final estava servia, Liceo Caixa Galícia i Noia Freixenet s’havien de veure les cares dues setmanes més tard, un 2 de juliol a Oviedo. El que ningú s’esperava és que aquest enfrontament no arribés mai a tenir lloc... Abans, però, el Noia va alçar la seva primera i única Recopa de la història atropellant el Lodi en l’anada i en la tornada. Aquella Recopa, juntament amb la lliga de Divsió d’Honor aconseguida poques setmanes abans, culminava el que potser fou la millor temporada de la seva història, només comparable a la 1997/98 en què els de Sant Sadurní també farien doblet amb la Copa del Rei i la Copa CERS. La final de la Copa del Rei arribava doncs, plena d’èxits, perquè el Liceo també va conquerir la Copa d’Europa, la segona de la seva història –actualment en té cinc-. L’heroi va ser un Avecilla que, amb tres gols, donava el trofeu als gallecs. Tot i això, aquest magnífic jugador comptava amb pocs minuts i és per això que la temporada següent tornaria al Dominicos. Qui també canviaria d’aires era un jugador català, Santi Carda, que fitxaria pel Roller Monza.

Tot semblava flors i violes fins que el dijous, a dos dies de la gran final de Copa, tot es torçava. El motiu va ser televisiu. La final organitzada per la Federació Asturiana de Patinatge no se’n va sortir de les negociacions amb TVE per emetre la final i, finalment, es van vendre els drets a la televisió gallega que, lògicament, només oferia el partit a Galícia. El trencament de les negociacions amb TVE va ser per un tema d’horaris. Mentre la televisió pública volia fer la final el dissabte dia 2 a les 18:30h, l’organització volia que fos a les 20:30h. Farts de negociar, l’organització va vendre els drets a TVG per un milió i mig de pessetes, uns 9 mil euros, els mateixos diners que oferia Televisió Espanyola. TVG sí veia amb bons ulls televisar la final a les 20:30h.

Davant de tots aquests fets, el president del Noia, Josep Tubella, va dir que si una final com la de la Copa del Rei no es podia veure arreu, el seu equip no s'hi presentaria. A més, Tubella explicava que hi havia un acord verbal entre l’Associació de Clubs (ACEHPA), FEP i TVE perquè aquest partit s’emetés per tot Espanya, formant part del paquet de partits de lliga que s’havien anat televisant tot l’any. Tubella veia una mà negra en tot aquest afer, segons les seves pròpies declaracions, i es negava a acceptar que Catalunya no pogués veure el partit. Penseu que de tot plegat fa ja uns 25 anys i aleshores mitjans com Twitter no existien ni dins les ments més privilegiades. Parlant de TVE, i en favor seu, cal dir que per aquella època donava molt suport a l’hoquei i es televisaven partits setmanalment, tant de lliga com de Copa o competicions europees.

Va arribar divendres i la final seguia penjant d’un fil. El Noia seguia ferm en la seva decisió i la Federació Asturiana es mantenia també ferma defensant l’acord signat amb la televisió gallega. A les 10 del matí es van reunir la Federació, les dues televisions i els dos clubs per intentar trobar una solució. Mentre això passava, els equips, ja a Oviedo seguien entrenant-se per a la final, absents de tot l’embolic. L’antiga Associació de Clubs, l’ACEHPA, presidida per Josep Maria Torres, es va posicionar a favor del Noia. Per la seva banda, el Liceo es va voler mantenir al marge dient que l’acord havia d’arribar entre les dues televisions. Des de la Federació Asturiana es mantenia que al ser ple estiu, volien jugar a les 20:30h perquè era un horari més agradable per tal que el pavelló s’omplís. I les televisions també hi deien la seva. TVG no volia renunciar als drets que havien comprat i com a molt cediria les imatges a TVE a canvi d’algun benefici.

Per part de TVE, un altre conegut de l’hoquei, Tomás Fraga, explicava que no podien oferir el partit a les 20:30h perquè la cadena ja tenia una connexió programada amb Europa per oferir un meeting d’atletisme. Cal tenir en compte també que per aquells temps el Liceo estava al marge de l’Associació de Clubs i negociava els seus drets per lliure amb TVG, mentre que l’ACEHPA mantenia aleshores unes magnífiques relacions amb TVE. Per aquesta raó, era habitual que el Liceo negociés els seus partits amb TVG. Tot plegat, doncs, un embolic, imagineu-vos, una guerra de televisions per l’hoquei!

Sobre la posició del Noia de no voler jugar si no s’emetia el partit arreu, hi havia opinions per tots els gustos. Qui més qui menys deia que feia bé de defensar els seus interessos, però també hi ha qui pensava que no s’havia de perdre aquella final que hauria pogut culminar aquella magnífica temporada amb un triplet.

Seguim a divendres, el dia abans de la final, i per la tarda les postures semblava que s’havien apropat. Potser tindríem final. La solució podria passar per jugar a les 19:30h, ni per tu ni per mi. TVG mantindria els seus drets i els cediria a TVE, que apagaria el senyal per Galícia per tal que els aficionats d’allà sintonitzessin el canal autonòmic. Noia, Liceo i ACEHPA també es mostraven d’acord. Una reunió final a darrera hora de divendres ho havia de solucionar, però la reunió, que es va allargar fins a la una de la matinada, no va prosperar. Mentrestant, aquell divendres els equips van seguir preparant el partit, tot i que gairebé ningú en parlava pel que fa a la vessant esportiva.

I dissabte a les 6 de la tarda es confirmava el desastre. No hi va haver acord i el Noia, recolzat per l’Associació de Clubs, es va mantenir ferm i no va presentar-se al partit. El Liceo Caixa Galícia seria proclamat campió per incompareixença. El Noia va enviar una representació al pavelló formada pel tècnic Siscu Prats, el capità Carles Puig i el delegat Vicenç Centellas. A les 20:00h el Liceo saltava a pista, els àrbitres van esperar el quart d’hora reglamentari i van ordenar l’inici del partit. Pocs minuts després, el president de la FEP, Manel Domènech, entregava el trofeu a l’equip gallec. No cal dir que tot plegat va portar força enrenou i en totes les declaracions, tan d’Augusto César Lendoiro, president del Liceo, com del president de la FEP, el Noia no sortia gaire ben parat i s’entreveien sancions a la vista. Josep Tubella, conscient que el club en podria sortir afectat, s’aferrava a la importància d’un compromís verbal que hi havia hagut de fer el partit per TVE, i comptava amb el suport de tots els clubs de l’ACEHPA. El president de la Federació Asturiana, Aquilino Caramés, es mostrava trist per tot el succeït i assegurava que ningú els havia dit res d’aquest compromís i que fou per aquest motiu que van negociar els drets amb TVG.

La Copa d'Oviedo i la d'enguany a Vilanova tenen un cert paral·lelisme. Tot i la discòrdia general, aquella copa havia unit més que mai els clubs de l’ACEHPA, que feien pinya al voltant del Noia i no es mostraven d’acord amb les possibles sancions que li imposés el Comitè de Competició, fossin esportives i/o econòmiques. Feien por aquestes últimes perquè hi havia el perill que els de Sant Sadurní haguessin de córrer amb les despeses de l’organització. El Noia fou rebut a l’aeroport del Prat per uns cent seguidors, i tot i témer el pitjor, els seus dirigents creien que havien fer el millor pel club i per l’hoquei sobre patins.

Al Comitè se li girava feina. Havia de fallar sobre l’acta del partit, signada pel Noia sota protesta, i havia de tenir en compte diversos aspectes tècnics com tenir clar si el Noia havia fet una retirada o una incompareixença. Un altre dels molts danys col·laterals que s’estaven donant fou la dimissió de Josep Maria Ignacio, president del Comitè Nacional d’hoquei, al·legant que tot el que havia passat feia molt mal al nostre esport. A Astúries i a Galícia, els titulars de premsa tampoc deixaven gaire ben parat el Noia i el que havia estat una gran temporada d’hoquei acabava tacada per aquella Copa del Rei.

La sanció rebuda fou d’un any sense disputar la Copa del Rei, a més d’haver perdut definitivament la d’Oviedo, 75.000 pessetes de multa i les despeses d’obertura de la pista i de l’arbitratge. El Noia va presentar recurs, però el Comitè d’Apelació va ratificar la sanció. Finalment, el Noia va arribar fins al Comitè Superior de Disciplina Esportiva, que va donar part de raó al Noia i se li va retirar l’any sense poder jugar la Copa de Rei, tot i que es van mantenir la resta de sancions. De tot plegat no se’n va aprendre gaire, perquè els mateixos problemes televisius es van reproduir aquell estiu a les portes del Mundial de La Corunya, però aquesta ja és una altra història.

  • Font: OKCAT / El Mundo Deportivo

okcat.cat - ok@okcat.cat - v. 3.6 beta