ds. 16

desembre 2017

Edició 4118 - Any X



Reportatge

'Ganes d'escriure...' #2

20 de març de 2012
  • Noticia foto

    Una imatge d'arxiu, Titi Roca celebrant un gol amb Romà Bancells i Borja López

    Foto: FEP

*Després de dies esperant per fer una segona entrega d’aquest “ganes d’escriure”, he fet honor al nom de l’article per posar-m’hi de nou, i la inspiració m’ha vingut gràcies a un vídeo que he vist aquest cap de setmana. Correspon al postpartit de Lliga Europea entre el Roncato Patí Vic i el Lodi italià que va acabar amb victòria catalana per 3 a 2. El vídeo en qüestió és protagonitzat pel capità del Vic, Josep Maria Roca, Titi Roca pels seguidors de l’hoquei. Dura set minuts i em sembla, en la meva humil opinió, una autèntica lliçó de dalt a baix.

Titi Roca és conegut per tothom, és tot un veterà tot amb només 31 anys, i llegenda viva de l’hoquei patins vigatà. No en va, és l’únic membre d’aquest club que pot presumir d’haver participat de tots els grans títols que posseeix el Patí Vic: 3 Copes del Rei, dues Supercopes d’Espanya, 1 Copa CERS i dos subcampionats de Lliga Europea que haurien pogut molt ben ser títols si hi hagués hagut una mica de sort. I si la memòria no em falla, el debut d’en Titi és precisament en el primer títol del club, la final de Copa del Rei a Alcobendas, l’any 1999. El Vic s’enfrontava a l’Igualada amb un munt de baixes, fet que que va obligar els vigatans a fer viatjar d’urgència a en Titi per asseure’s a la banqueta el dia de la final. Aquell dia, per manca d’efectius, va acabar jugant i compartint pista amb un altre històric de l’hoquei patins, en Pep Benito, que va fer una final esplèndida, marcant fins i tot un golàs rematant entre les cames mig segon després de treure ell mateix un booling. Em sembla recordar que tot plegat va anar així. Corregiu-me si m’equivoco. Però bé, me’n vaig per les branques...

Enguany, i això no és cap notícia, el Vic no està vivint ni de tros el seu millor any. No va jugar la Copa del Rei, s’ho jugarà a cara o creu a la pista del Benfica en Lliga Europea i patirà de valent en l’OK Lliga. Amb la calma que oferia la victòria sobre el Lodi, Titi va oferir unes paraules que penso que valen la pena. No les reproduiré aquí, crec que és millor escoltar-les. Com si es tractés d’un discurs que feia dies que tenia ganes de dir, Titi Roca parla de la poca memòria que tenim, de com de ràpid s’obliden les coses en el món de l’esport, i del poc que es valoren les coses un cop s’han aconseguit. A més, Roca va parlar magistralment de com s’han de recolzar i cuidar els joves que pugen de la base. En aquest enllaç ho podeu escoltar, per si us interessa. Potser a algú li semblaran obvietats, a mi em sembla una autèntica lliçó per a qualsevol aficionat de qualsevol equip: cal recordar sempre qui som i d’on venim.

*Avui també tinc ganes de parlar de la Lliga Nacional Catalana, una competició magnífica però crec que poc valorada actualment en el món de l’hoquei. M’explico, la Lliga Nacional Catalana és la primera categoria de l’hoquei català, i sovint ho oblidem i l’etiquetem com la categoria de bronze de l’hoquei. Doncs jo us aconsello que algun dia us atureu a veure algun partit d’aquesta lliga. Hi veureu un hoquei excel·lent, molts gols, emoció, jugadors que havien estat a l’elit com Octavi Tarrés, Eloi Gaspar, Ramon Gascon... i també hi trobareu jugadors que hi seran ben aviat... De debò, no té pèrdua. Ara mateix, miro la classificació i veig un final de lliga apassionant, amb el Vic B líder amb 53 punts, per 51 del Barça B i l’Arenys, i 46 pel Sant Cugat. D’aquests quatre, un, i només un, pujarà a la Primera Divisió.

Dubtes que se’m plantegen. Qui pujarà de categoria? Tenim dos filials amb opcions, el Vic B i el Barça B. Sense saber res de res, o sigui que el que diré m’ho faig jo mateix, m’ensumo que tot i que esportivament els interessaria pujar per tenir el segon equip a prop del primer, potser no ho acabaran fent. A tothom li interessaria tenir un equip a l’OK Lliga i un altre a Primera, això suposaria un potencial i un orgull enormes per a qualsevol entitat i població, però malauradament, és car, caríssim. Si mantenir un equip a l’OK Lliga ja costa molts diners, imagineu a Primera Divisió, on les despeses per desplaçaments són molt més cares. Però bé, tot això em serveix per apuntar un cop més la necessitat d’una reforma de la Primera Divisió, tant per espectacularitat com per tranquil·litat econòmica dels clubs. D’aquesta manera veuríem filials a Primera Divisió i un munt d’equips catalans que tenen potencial i història suficients per jugar a Primera.

No fa gaires dies, en publicar el primer “ganes d’escriure”, em va contactar un entrenador i em va explicar que també creia que ens estàvem estancant, i que l’actual crisi econòmica actual ens hauria de fer replantejar algunes coses dins l’hoquei patins. M’explicava també com als anys 70 i 80 la Primera tenia diversos grups. La lluita posterior en les fases d’ascens era terrible. Tornar a aquest sistema no seria cap pas enrere, al contrari. Tal i com ell em va fer veure, seria un exemple a seguir per altres esports, que vegin que l’hoquei es mou i sap trobar solucions.

*Tornant a la grandesa d’aquesta Nacional Catalana, opino, pensant com a aficionat, que la Lliga Nacional Catalana hauria de tenir play-off. Seria interessant i divertit, possiblement els mitjans s’hi sentirien atrets quan arribessin les eliminatòries, i la rivalitat entre els equips aniria ‘in crescendo’ a mesura que s’acostés el final de la lliga regular. Imagino un play-off de quarts, semifinals i final al millor 3 ó 5 partits i el campió se’n va a Primera Divisió. Crec que valdria la pena, repeteixo, és la màxima categoria de l’hoquei català. Però bé, com a aficionat es pot desitjar el que es vulgui, i potser a l’hora de la veritat canviar coses no és tan senzill. O sí que ho és?

I si defenso el play-off a la Nacional Catalana, ja no us dic a l’OK Lliga. Enguany tampoc tenim play-off i queda un gran sentiment de buidor a final de temporada. Recordeu la sensació d’arribar el bon temps, el dia s’allarga i tenir aquells partits intersetmanals de Play-off, amb l’emoció que donaven? Ara, si el campió està decidit amb anterioritat, arribem a final de temporada amb tant poques coses que ens donin trempera... Sí, és cert que l’any passat es va decidir el títol al final, però sent realistes això passarà pocs cops. Penso, lògicament, amb el Barça, que aquesta temporada està imparable. Segur que qualsevol aficionat d’aquest club pensa que és més just una lliga regular. I és lògic, si un equip és el millor de la lliga mereix ser campió. No podria estar-hi més d’acord, en especial si, per exemple, el campió de la fase regular cau eliminat i el títol se l’acaba emportant el que ha quedat segon, tercer o setè. És cert, no és just, però potser hem de ser una mica injustos i pensar que el que vol el públic és espectacle. I el play-off, és un espectacle per als aficionats. Jo mateix, per posar un exemple, m’enganxo a la lliga ACB o a l’NBA quan comencen els play-off. No pas abans. Estic segur que molta gent feia igual amb l’hoquei. Em ve al cap ara mateix alguna de les mítiques finals entre el Liceo i l’Igualada, o qualsevol Reus – Barça, Barça – Igualada, Vic – Noia... Ho enyoro. Crec que qui mana té l'obligació moral de donar al públic allò que vol veure.

*Com sempre queden moltes idees per comentar, però si les explico de cop hi ha el perill que algú es cansi de llegir. Me les guardo. Només vull acabar parlant breument de formació. Com cada estiu, comença l’època dels Campus. Són eines magnífiques per crear futurs grans jugadors d’hoquei. A Catalunya en tenim un bon grapat, i en tots s’hi treballa magníficament bé. Si teniu algun filla o filla que li agradi l’hoquei, porteu-li, estic segur que els campus són els nius on es formen les estrelles de l’hoquei. I potser és gràcies a aquestes estades que l’hoquei català segueix sent el millor del món. Queda dit.

  • Font: OKCAT

okcat.cat - ok@okcat.cat - v. 3.6 beta