dj. 29

juny 2017

Edició 3948 - Any X



Reportatge

'Ganes d'escriure' #3:seleccions, mundial de clubs, rumors, economia i esperança

11 d'abril de 2012

L’aturada de Setmana Santa ha anat força bé per encarar la recta final de la temporada d’hoquei sobre patins. Bé, l’aturada no ha sigut total ja que s’ha disputat la Copa Llatina de seleccions sub’23 que ha vist confirmat el domini de la selecció espanyola i, per extensió, de l’hoquei català, davant les seleccions més potents del continent europeu: Portugal, França i Itàlia. M’atreveixo a citar França abans que Itàlia perquè els francesos ja porten uns anys fent molt bé les coses tant a nivell de clubs com de selecció. Aquest cap de setmana van guanyar als transalpins per un contundent 5 a 1, i ja fa dies que no veig cap golejada en contra de cap equip francès, ni a la Lliga Europea, ni a la CERS ni a nivell de seleccions. Aquesta és una bona notícia per a l’hoquei europeu i mundial. Si durant tants anys Espanya, Portugal, Itàlia i l’Argentina ho acaparaven tot, ara l’hoquei francès comença a enganxar-se a aquest grup, tot i que encara li falten alguns esglaons més per estar en condicions de guanyar títols. I ja no us dic el dia que l’hoquei català pugui competir oficialment a tot el món. Aleshores els mundials i els europeus començaran a tenir cara i ulls i valdrà la pena mirar-se’ls des del principi, i no com ara, en què les fases prèvies plenes de golejades no fan sinó matar l’hoquei. Trobo molt trist que l’únic al·licient d’un esdeveniment tan important sigui veure la final i, a molt estirar, una de les semifinals.

*I parlant de seleccions, Mundials i Europeus, aquests dies vinc rumiant la necessitat de posar una mica d’ordre a aquestes competicions que es juguen de forma bianual. Hi ha qui veu aquesta freqüència de dos anys com a quelcom positiu, hi ha qui no l’hi veu, i jo sóc d’aquest darrer grup. Un campionat del Món o un campionat d’Europa s’haurien de jugar amb una periodicitat de quatre anys, com fan d’altres esports. Això fa que un Mundial o un Europeu realment prenguin sentit i siguin un esdeveniment de gran magnitud i prestigi. Espanya ha guanyat el recent Mundial de l’Argentina, però algú dóna a aquest fet la importància que realment es mereix, si total, l’any vinent hi ha un Europeu i l’altre hi torna a haver Mundial? Sí que és espectacular pel palmarès d’un jugador poder dir que té 3, 4 ó 5 mundials, però em penso que té molt més valor poder dir durant quatre anys seguits que va guanyar el Mundial de San Juan 2011, i que va costar moltíssim, i que no sap si en podrà guanyar cap altre, perquè d’aquí quatre anys no sap ni si serà convocat per a la selecció. La bianualitat és un desprestigi per aquests tornejos.

I pels aficionats ja no us explico. L’hoquei de seleccions hauria de ser una cosa cara i rara de veure, en canvi en hoquei patins cada any hi ha torneig, sigui Mundial o Europeu, i l’excessiva assiduïtat d’aquests esdeveniments fa que l’espectador no li doni el valor que mereix, que se’n cansa vaja, perquè això significa veure any sí i any també com la lliga comença amb retard, perquè la preparació del seu equip se’n veurà afectada, etc. A més, veient com va tot plegat,l’aficionat sap que el ‘mono’ d’hoquei acumulat durant l’estiu no serà saciat per un Europeu o un Mundial, ja que tal i com van les coses, possiblement no en podrà veure cap partit, perquè cap televisió hi aposta com va passar a San Juan, o perquè veure’l en diferit a les tres de la matinada no dóna trempera.

*Bé, és tal i com ho veig, un Mundial cada quatre anys, un Europeu cada quatre, de manera que hi hagi hoquei de seleccions un any sí, un any no. I bé, aquests dos anys lliures entre un europeu i un mundial, crec que serien el marc idoni per situar-hi el Mundial de Clubs. Sí, home, recordeu el Mundial de Clubs? El primer i únic es va fer a Reus el setembre de l’any 2008 i l’equip amfitrió va guanyar la final contra el FC Barcelona. Semblava que havia de tenir continuïtat però les excuses i la indiferència l’han deixat enterrat de tal manera que potser alguns ni el recorden. Com l’Eurohockey. Recordeu l’Eurohockey? Segur que no. Va ser una mena d’invent semblant a mitjans dels 90, però també va fracassar. Bé, algun dia en parlo amb temps i calma, però va ser un intent semblant al Mundial de Clubs. La idea era bona i en el seu moment em va agradar força, però va començar una guerra subterrània entre partidaris i detractors d’aquest torneig, fins al punt d’arribar a ser qualificat de torneig il•legal. En parlarem, però al que anava, un Mundial de Clubs sí que és un torneig que té sentit de forma bianual, i ben muntat donaria molta difusió al nostre esport. Sí, estic parlant d’un Mundial de clubs bianual amb els millors equips del món, sense equips de segona línia amb tots els respectes, ja m’enteneu, només els més bons, els millors, i sense por a fer ombra a la Lliga Europea o a la Copa CERS que es disputen cada temporada. Tot plegat a més, podria servir per eliminar o agrupar, depèn com es miri, la Copa Continental i la Copa Intercontinental. La primera no s’ha disputat enguany perquè el Liceo, encertadament, no es va deixar enredar, i la segona pràcticament mai es disputa per les dificultats econòmiques de creuar l’Atlàntic.

*Bufa, no tenia pensat escriure massa però déu n’hi do com m’he animat... pensar en tot plegat és força distret. És clar que pensar en com millorar les coses d’aquest esport és molt fàcil assegut al despatx de casa, sol, amb un got de llet al costat. Ja m’imagino que ser dirigent i haver de prendre decisions és complicat i arriscat. No voldria ocupar el seu lloc ni en broma, però el que sí em veig en cor de demanar als que remenen les cireres, és que pensin en clau d’aficionat, que es preguntin què vol veure el públic, que es qüestionin perquè va poca gent a l’hoquei, queoblidin els interessos propis i d’altri per pensar només en l’aficionat, en l’espectador que paga per veure el millor hoquei del món. Potser així, i només així, serem capaços de transformar aquest esport. No ho farem pas canviant només les regles o buscant més retransmissions televisives. Ho farem, i ho repeteixo en veu alta, donant al públic allò que realment vol veure. Em vénen al cap alguns de les coses que jo voldria veure...

*Estem ja en època de renovacions i fitxatges. Tinc la sensació que aquest període cada any s’obre abans. Encara queda un munt de temporada i els equips ja s’estan bellugant. Els més matiners, Noia i Vilanova, que pràcticament han renovat la seva plantilla. També circulen rumors d’altes i baixes, alguns sense confirmar, però d’altres ja fets. Ens n’han arribat alguns ja, però la nostra filosofia és respectar la voluntat de clubs i jugadors que, lògicament, no volen que es parli del que faran l’any vinent mentre tenen vigents uns contractes per aquesta temporada que encara està en marxa. Penso que és molt fàcil donar primícies, però això no crec que tingui cap valor, menys en un esport com el nostre. Penso que és molt millor informar de les coses un cop han succeït i s’han confirmat, que no voler córrer més que ningú per ser el primer a dir que tal jugador no seguirà o que tal entrenador ja ho té fet amb un altre equip. És la nostra manera de veure les coses i també de guanyar credibilitat. Us faríeu creus dels fitxatges que ens han volgut colar al llarg d’aquests anys, alguns amb mala intenció i amb ganes de sacsejar el mercat, d’altres per simple equivocació.

*Un amic portuguès em va treure de dubtes fa uns dies i he pensat que era interessant de comentar. A la jornada 16 i a la 18 de la Lliga Portuguesa, el Candelária va guanyar els seus partits per 10 a 0, cosa que em va estranyar moltíssim. Els partits eren contra l’HC Os Tigres i el Riba d’Ave HC. La primera sospita que vaig tenir és que algun d’ells no s’hagués retirat com ja va fer el Porto Santo. Però no, la resposta va ser una altra. A Portugal, com a l’hoquei de casa nostra, els clubs també tenen força problemes econòmics per sobreviure. Resulta que el viatge a Les Açores per enfrontar-se al Candelária té un cost aproximat d’uns 4.000 euros, i alguns clubs han arribat a la conclusió que surt molt més a compte no presentar-se, perquè la sanció s’eleva a només 400 euros. No cal ser un gran matemàtic per adonar-se que la derrota per 10 a 0 i els 400 euros fa menys mal que una possible victòria i un bon forat a la butxaca, un forat que podria arribar a comprometre el futur del club a curt termini. Trist, però real.

*Ja per acabar, comentar que aquest proper cap de setmana ens espera una gran jornada d’hoquei, tan a la CERS com a la Lliga Europea. El Coinasa Liceo i el Patí Vic necessiten guanyar per accedir a la final a vuit de la màxima competició, mentre que a la CERS, el Sather Blanes, el Vilanova Mopesa, l’Enrile PAS Alcoi, el Moritz Vendrell i l’Igualada busquen un lloc per a la final a quatre que podria organitzar-se a Vilanova si els del Garraf es classifiquen. Ja anirem parlant de tots aquests partits, però em crida l’atenció el Benfica – Roncato Patí Vic, del qual s’està parlant força aquests dies per les possibles suspicàcies que hi puguin haver pel fet que els portuguesos ja són oficiosament els organitzadors de la final a vuit. Fins i tot ja es volia fer el sorteig aquest cap de setmana durant la Copa Llatina, però algú deu haver avisat al CERH que els equips classificats encara no estan del tot decidits... Està clar que el Vic faria saltar la banca, com es sol dir, si és capaç de vèncer el Benfica a domicili i classificar-se. Tinc la sensació que una victòria faria molt mal, i no només a l’equip portuguès, sinó més amunt. A Portugal, de moment, ja escalfen el partit en el bon sentit de la paraula, i la gent tindrà entrada gratuïta al recinte. Volen crear una olla a pressió, encara que tot sigui dit, gairebé tots ja s’ho veuen coll avall. La principal por dels catalans és l’arbitratge, diguem-ho clar, es tem que s’escombri cap a casa, tant per l’ambient que hi haurà allà com pel que hi ha en joc. La meva opinió és que el Vic, tot i el seu mal any, té opcions, però necessitarà treure el millor del club en aquesta última dècada si vol guanyar el partit, amb això vull dir guanyar amb solvència, ja que en un final ajustat poden passar mil coses i la majoria força dolentes pels interessos del Vic. Sigui com sigui, el Patí Vic haurà de lluitar contra tot i més per vèncer l’ego portuguès. Alguns milers d’espectadors, in situ o des de la distància, n’estaran al cas. El Vic és ara mateix el que els americans en diuen un underdog. Que ningú s'espanti, no és cap insult! Un underdog és aquell que participa en una lluita, conflicte o joc que pràcticament ningú espera que guanyi. Doncs bé, és el moment ideal per demostrar que sí es pot guanyar i deixar a molts sense poder dir ni fava.

Com sempre, si voleu puntualitzar, corregir o comentar qualsevol cosa: ok@okcat.cat

  • Font: OKCAT

okcat.cat - ok@okcat.cat - v. 3.6 beta