dc. 23

agost 2017

Edició 4003 - Any X



Reportatge

'Ganes d'escriure' #6: Records Olímpics, seleccions, ok lliga, enllaços...

22 d'agost de 2012
  • Noticia foto

    L'hoquei patins es pot menjar el món

    Foto:

22 d’agost. Falten, si no m’he descomptat, 46 dies perquè comenci una nova edició de l’OK Lliga. I en fa 66 que va acabar l’última, concretament va ser el 16 de juny. Així doncs, 66 + 46 = 112. Una bestiesa. La suposada millor lliga del món no pot tenir un calendari tan espaiat entre una edició i una altra, és una autèntica bogeria. Alguna cosa falla. Si volem que ens prenguin seriosament aquest és un tema a solucionar. Amb tants dies per pensar t’entra un ‘mono’ d’hoquei que espanta, perquè els aficionats a aquest esport necessitem alguna cosa que ens doni trempera. Sort tenim dels altres esports, mentrestant. Però per altra banda, entra també una certa desídia, una mena de son profund que crec que fa que molta gent s’oblidi de l’hoquei. I llavors mires les pistes any rere any i estan cada cop més buides. No ho sé, em miro l’OK Lliga i a mi m’agrada, però em poso a la pell d’un aficionat qualsevol i ara mateix no tenim massa coses per enganxar-lo a l’hoquei. Bé, sí que en tenim, però no les estem fent servir. Sí, estic pessimista perquè crec, i ho he dit moltes vegades, que l’hoquei té un munt d’armes que altres esports no tenen i no les sabem utilitzar. Penso que els que tenen a les seves mans el destí de l’hoquei sobre patins s’han d’esforçar molt més i, com he dit també altres vegades, si cal, que trenquin normes, tot sigui pel bé de l'hoquei.

Tot plegat ens porta a una de les causes d’aquest retard: les seleccions. Sí, un estiu més, com tots els estius, ens topem amb un europeu o un mundial de seleccions. En aquesta ocasió és l’europeu de Paredes, a Portugal. Reconec que sonaré molt negatiu, però aquest campionat em desperta realment molt poc interès. En primer lloc perquè no hi juga la meva selecció, Catalunya. No me n’amagaré mai del que penso, i ja fa temps que sento que la meva selecció és la catalana i confio plenament en veure-la competir oficialment molt aviat. Seria realment un fenomen ‘breaking news’ que multiplicaria per 10 el ressò mediàtic de l’hoquei. I mira que és fàcil de fer. En segon lloc, perquè veure cada estiu una competició de seleccions se m’ha fet pesat. D’un any a l’altre pràcticament res no canvia i crec que l’hoquei de seleccions tindria molt més valor si es fés cada dos estius, és a dir, que el Mundial i l'Europeu passessin a tenir una periodicitat de quatre anys, com en la majoria d'esports importants. En tercer lloc, perquè tot el que hi passa és molt previsible. A l’europeu de Paredes hi haurà 7 equips i es disputarà una lligueta. Si Itàlia no dóna cap sorpresa, la darrera jornada es decidirà tot en l’Espanya – Portugal, i ara mateix la selecció espanyola té el millor equip del món i potser de l’última dècada. Acumula ja 6 europeus consecutius i 4 mundial seguits, tot un rècord. Cal reconèixer el mèrit als seus responsables perquè sempre han sabut renovar l’equip a cada campionat, convocant gent experimentada i jove, evitant així quedar estancats.

Bé, on vull anar a parar, és a dos llocs. El primer és on posar aquests tornejos si els hem de tenir cada any. Crec que tothom estarà d’acord amb mi que el lloc ideal seria posar-los just al final de les lligues europees. Tant la italiana, com l’espanyola, com la francesa i la portuguesa finalitzen alhora, així doncs, perquè no fer el Mundial o l'Europeu tot seguit? D’aquesta manera mantens l’interès de la gent i dels mitjans informatius. Dubto que per setembre, amb la lliga encara per començar, es parli tant d’aquest europeu com se’n parlaria si es fés a finals de juny o a principis de juliol. I el segon tema que volia tractar és la televisió. Podrem veure algun partit? A quin canal? En directe o en diferit? O potser haurem de seguir-ho per Twitter o a la web de la FEP, que tot sigui dit, sempre fa un gran seguiment de tot el que fa la selecció espanyola. Recordeu l’estiu passat al Mundial de l’Argentina? Vam veure un sol partit per problemes de drets televisius, sembla que eren massa cars. Vam veure la final gràcies al canal televisiu de Marca, que el va adquirir a darrera hora.

Bé, parlant de tot això, aquesta és la web oficial de l’Europeu de Paredes (Portugal). De fet encara està en construcció, però molt aviat suposo que estarà en funcionament. I aquí la seva pàgina de Facebook.

*Més coses. Potser alguns ja ho heu vist, però el portal dels nostres amics de Rolling Together han posat un magnífic vídeo sobre Jordi Bargalló, crec que reaitzat per ‘Magicocentro’ i els companys de Hockey Pista. Se’l qualifica com el millor jugador del món en l'actualitat i els amics de Rolling Together comenten que estaria bé donar un guardó anual per premiar el millor jugador i la millora jugadora de cada temporada. Em sembla una idea excel·lent. Es fa en el futbol i té força èxit. Jo hi afegiria també el premi al millor porter/a.

*El bloc portuguès Gloquei ha publicat fa uns dies un magnífic article de Pedro Miguel Caldas en què parla de com veu des de Portugal l’hoquei al nostre país i la tasca de la Federació Espanyola de Patinatge i la Federació Catalana de Patinatge. El podeu llegir en aquest enllaç. Està en portuguès però es pot llegir i entendre perfectament. Si no, sempre podeu utilitzar el traductor de google. Crec que val la pena de llegir-lo.

I bé, per acabar aquest article abans no es faci massa llarg, voldria compartir amb vosaltres quatre records dels Jocs Olímpics de Barcelona. Bé, primer de tot, dir que el setembre de 2013 l’hoquei patins i el patinatge intentaran ser acceptats com a esports olímpics. Això podria fer que ho fóssim el 2020. Ho podeu llegir en aquest article al web de la FECAPCA. Esperem tenir sort, tot i que sóc força pessimista.

Però bé, els 20 anys dels Jocs de Barcelona, on l’hoquei va ser Olímpic, m’han despertat força records. L’hoquei era esport d’exhibició, cosa que volia dir que era allà només de passada, però a nivell competitiu va funcionar com qualsevol altre esport. I crec que va ser un èxit de públic. Vaig tenir la sort de viure-ho i ara la sort de recordar-ho, ja que aleshores tenia 14 anys. Concretament, vaig veure el que passava a la subseu Olímpica de Vic, on hi havia Itàlia, l’Argentina i Portugal com a grans seleccions; i Japó, Estats Units i Suïssa com a seleccions més modestes. Recordo que aquell estiu les instal·lacions del CP Vic semblaven realment un búnquer, en part perquè un any abans Vic havia estat víctima d'un injust atemptat de la banda terrorista ETA, que havia anunciat que els Jocs de Barcelona eren objectiu militar. Crec però, que si l'objectiu era sembrar por no es va aconseguir, perquè en general la gent era molt feliç i estava molt il·lusionada amb els Jocs.

Aquella era la primera vegada que veia hoquei de seleccions en directe i vaig al·lucinar amb els partidassos entre argentins, italians i portuguesos. Tot un luxe. Era espectacle en estat pur qualsevol d’aquests enfrontaments i tots els jugadors anaven a mort, com si els anés la vida, tot i que al cap i a la fi aquella primera fase la passaven segur. Recordo un jove Negro Páez –el vaig descobrir allà- que en un moment del partit el van haver de canviar exhaust per l'esforç realitzat i es va estirar al terra mentre algú de la banqueta l’ajudava a recuperar l’alè tot ventant-lo amb una carpeta. En un altre extrem recordo una pobra selecció japonesa a qui li clavaven pallisses de 20 gols però que es va guanyar l’estima de tots. Era curiós veure com deixaven la majoria de vegades un jugador defensant al seu camp. Van marcar 4 gols i en van encaixar 95 en els cinc partits jugats. Això ho diu tot. M’atreviria a dir que a Japó ja no es practica l'hoquei, o està en un estat residual. Quina llàstima...

D’altres anècdotes que recordo és quan un dia, a mig partit, va aparèixer un home dient que jo estava assegut al seu lloc. Li vaig dir que no podia pas ser. Aleshores va avisar un dels voluntaris encarregats d’ajudar la gent a trobar les seves localitats i... les dues entrades eren idèntiques! Aquest fenomen va passar a d’altra gent pel que vaig poder veure. Aleshores, innocent de mi, vaig pensar que s’havien equivocat a la impremta... Bé, i l’últim record és a la final. Vam anar amb els meus pares al Palau Blaugrana i, cosa que no esperàvem, no hi havia cap entrada per a la final. Cap ni una. Em va entrar una barreja de cabreig i decepció que em va fer estar tot el dia de morros. La solució, ja que hi érem, va ser voltar per Barcelona, encara que jo en tenia realment poques ganes, i només tenia al cap la incògnita de què devia estar passant en aquell magnífic partit. És el que tenien aquelles èpoques sense mòbils ni Twitter. Bé, haig de dir que sí vaig tenir l’oportunitat d’entrar. El meu pare em va dir que si volia em comprava una entrada a la reventa, que n’hi havia. Imagineu, reventa per veure hoquei. Increible, oi? Doncs va passar. Ens en demanaven, si no recordo malament, 20.000 pessetes, el que ara serien 120 euros. Si actualitzem preus, potser avui dia ens en demanarien gairebé el doble. Lògicament no vaig acceptar. No em donava la gana que el meu pare es gastés tants diners per un partit i, a més, jo allà tot sol... em feia molta por, la veritat. Em vaig perdre un partit molt emocionant, això sí, però els records d'aquell any Olímpic són inesborrables.

  • Font: OKCAT

okcat.cat - ok@okcat.cat - v. 3.6 beta