dj. 29

juny 2017

Edició 3948 - Any X



Reportatge

Entrevista a Josua Pérez Montroig, president del CH Lloret

6 de novembre de 2014
  • Noticia foto

    Josua Pérez Montroig, president del CH Lloret

    Foto:

Després d'uns temps tumultuosos i de futur incert, la nova directiva del Club Hoquei Lloret va agafar fa gairebé dos anys les regnes d'un club que després de força anys a l'OK Lliga disputa enguany la Primera Divisió. Amb esforç, sacrifici, il·lusió i humilitat, la junta del Lloret té clar que la clau de tot plegat gira envers l'hoquei base, present i futur de l'entitat. De tot plegat ens n'ha parlat la persona que encapçala el projecte, el president Josua Pérez Montroig.

A finals de gener de 2013 l’antic president del Lloret i la seva junta directiva van plegar. Què ha passat a l’entitat durant aquest temps?

La dimissió en bloc de l’antiga junta directiva es va produir sense convocar eleccions, així que els socis ens vam autoconvocar en assemblea amb la finalitat de triar una junta gestora que es fes càrrec del club i procedís a convocar unes eleccions per triar una nova directiva. La junta gestora que va sorgir es va encarregar d’acabar la temporada i, seguidament, va convocar les eleccions de les quals va sorgir la junta actual.

Qui dirigeix ara mateix el club?

La Junta directiva actual està formada per sis persones: el president Josua Pérez Montroig, dos vicepresidents, que són l’Andreu Muñoz Pala i en Jordi Minguella Sans, el secretari Danny Mordoh, el tresorer Miquel Coloma Boada, i una vocal, la Iolanda Peralta Carriqui.

Per què vau decidir ficar-vos al Club Hoquei Lloret?

Hi ha moments de la vida en què un fa les coses per ganes. En aquell moment les tres persones que vam entrar al club –tots tres pares de jugadors de la base- vam agafar les regnes per responsabilitat. Molta gent, durant molts anys, havia donat moltes hores de la seva vida a aquest club, així que no podíem permetre que tot això quedés en res. La implicació de la resta de pares i el suport que vam rebre en tot moment van fer que les ganes hi fossin i amb tres pares més de la base vam presentar la candidatura –única- que ens ha portat a dirigir el Lloret.

Què ha canviat al Lloret durant aquest any i 9 mesos?

Nosaltres intentem treballar des de la normalitat i la coherència, amb humilitat i tocant de peus a terra. El principal canvi que s’ha fet és que la base no depèn del finançament del primer equip. Això va implicar apujar les quotes, cosa que, evidentment, no va ser celebrada, però sí compresa. D’altra banda, hem marcat una clara línia de separació de poders: el coordinador s’encarrega de tots els aspectes esportius de la base, així com l’entrenador del primer equip es cuida dels aspectes esportius d’aquest primer equip. Uns i altres respecten les decisions que es prenen a cada parcel·la, ja siguin compartides o no. La Junta es dedica a gestionar el Club i en el tema esportiu només decidim si el coordinador i l’entrenador són els adients dins les nostres directrius.

Va estar en perill la supervivència del Lloret en algun moment?

Els dies posteriors a la dimissió en bloc van ser molt difícils, especialment pel que fa al primer equip. Aquí, la figura de l’Andreu, un dels vicepresidents i delegat del primer equip, va ser clau. Eren moments d’incertesa i l’economia del club no estava en el seu millor moment. La nostra feina va ser transmetre la confiança necessària i després intentar respondre a aquesta confiança. Un cop més, vull agrair als jugadors, entrenadors i tècnics la seva professionalitat en aquells moments tan difícils.

Us van entrar ganes de llençar la tovallola en algun moment i deixar-ho córrer tot? Potser quan el club va perdre la màxima categoria la temporada passada?

Bé, la primera cosa que fas l’endemà de ser elegit president de la junta gestora és anar a la Guàrdia Civil a portar documentació. En aquell instant et passa pel cap la idea <<d’on m’he ficat?>>, però ja et dic, teníem una responsabilitat de cara a l’entitat. També va ser impagable la feina d’en Miquel, el tresorer, ja que no és fàcil agafar uns comptes dels quals no en saps res, posar-t’hi i quadrar-ho tot. Pel que fa a la pèrdua de la categoria, no és un drama quan ets un club que es considera de base. L’autèntic drama seria perdre la base. Així doncs, el descens del primer equip només ha estat una pedra en el camí, la nostra idea de club és formar jugadors i estar a la màxima categoria possible, però sense fer bogeries ni faltar a la nostra idea.

Què va fallar perquè aquell Lloret acabés baixant?

Quan un equip baixa, penso que és per la suma de moltes petites coses, no crec que sigui just buscar un o diversos culpables. Som un equip i els equips assoleixen els èxits junts i també paeixen junts la derrota.

Què us vau plantejar un cop consumat el descens?

Al club teníem molt clar que aquest any hi hauria quatre places per als júniors al primer equip, tant si estàvem a l’OK Lliga com no. L’entrenador estava renovat passés el que passés, per tant, la feina va ser mantenir o fitxar els jugadors sèniors que l’entrenador ens va dir que volia.

Us heu sentit ignorats o menyspreats en algun moment durant aquests mesos?

Al contrari, la Federació Espanyola com la Federació Catalana, la Territorial de Girona, Esports de la Generalitat, la Diputació, l’Ajuntament de Lloret de Mar..., tothom ens va ajudar molt. Penseu que portàvem una “L” de 2x3 metres! Potser, això sí, vam trobar a faltar una trucada de l’Associació de Clubs. També vull esmentar l’ajut del coordinador, en Francesc Sucarrats, en molts temes que anaven més enllà de la seva tasca.

És cert que com a president fa de tot? Locutor de pista, neteja, comprar els pernils pel sorteig...

El president, tots els membres de la junta i la resta de pares! Tots fem de tot i sempre trobem a algú disposat a donar-nos un cop de mà.

A escala personal, esteu orgullosos del que heu fet i esteu fent pel club? Quantes hores de dedicació i quants diners us costa tot plegat? Perquè imagino que aquí no teniu més benefici que l'orgull de treballar pel club.

Una de les coses que ens vam plantejar com a fita quan vam ser escollits com a junta és que tots els jugadors del Lloret, quan arribessin a sèniors, tinguessin una categoria on poder jugar. Quan vam agafar el club hi havia dos equips de Segona Catalana masculins, un dels quals va estar a punt de pujar, i un segona catalana femení, també molt a prop de l’ascens. En l’actualitat tenim, a banda del primer equip, un sènior masculí a la Lliga Nacional Catalana, un sènior masculí a Segona Catalana, un femení a Primera Catalana i un femení a Segona Catalana. L’altra cosa que intentem és que tots aquests jugadors i jugadores se sentin part del club, perquè no tot s’acaba al primer equip.

Les hores de dedicació són moltes i tenen un cost molt alt, són hores que no pots dedicar a la teva família i això no és retornable. En l’aspecte econòmic, el cost és el de la benzina que et costa anar a Girona a portar uns papers, aquelles petites despeses de les quals ja te’n fas càrrec tu, etc. Intentem que el nostre cost pel club sigui zero, així que si anem a un desplaçament amb el primer equip, ens paguem el menjar i la benzina si hi anem pel nostre compte i, per descomptat, no viatgem als desplaçaments llargs, perquè sempre dic que no faig cap falta per marcar un gol. Si demanem austeritat, hem de donar exemple.

Rebeu ajudes de l'ajuntament i de patrocinadors?

Rebem l’ajut de l’Ajuntament de Lloret, de la Diputació de Girona i d’empreses i particulars compromeses amb l’hoquei sobre patins.

El 95% de les fitxes del club són de jugadors formats al vostre club. Això té molt mèrit, oi? Quina és la situació de la base del Lloret?

Com ja he dit, la nostra finalitat com a club de base és la formació de jugadors i no pas fer seleccions de jugadors per guanyar campionats. Per tant, no anem a fitxar jugadors que destaquin a altres clubs en perjudici dels nostres jugadors propis. Els jugadors i jugadores provinents d’altres clubs que actualment juguen al Lloret han vingut per voluntat pròpia. Un exemple de com funciona la nostra base el tenim amb els dos alevins de segon any (2001). Aquests nens es van dividir quan eren prebenjamins d’iniciació seguint un criteri d’horaris segons a l’escola que anaven. Aquests dos grups es mantenen tal com es van fer. A ningú se li ha acudit fer una selecció en la qual a “x” nanos, d’alguna manera, els estàs dient “tu ets dels dolents, noi”. L’OK Lliga està plena de jugadors pels qui ningú no en donava cinc cèntims quan tenien aquesta edat.

Si mirem els equips que es classifiquen per preferent veurem que n’hi ha molt pocs que reuneixin aquestes característiques, i ja no cal ni parlar dels que arriben a les finals del Campionat de Catalunya. Per això, quan nosaltres classifiquem un equip per preferent o fins i tot arriba a unes finals ho considerem un èxit esportiu, independentment del resultat. Recordo les finals dels Campionats de Catalunya juvenils de fa dos anys. El Lloret hi va arribar i va acabar setè. Em vaig dirigir als jugadors i els vaig dir: <<aquí només han fracassat els equips que s’han fet per guanyar aquest campionat i no ho han fet. Vosaltres sou a un club on es treballa perquè arribeu al vostre sostre com a jugadors”>> Quatre d’aquells sis jugadors formen avui part de la plantilla del primer equip.

Quins objectius us marqueu en aquesta nova temporada 2014/15? L’ascens a l’OK Lliga és un objectiu? O potser és una necessitat?

Que el primer equip pugi a l'OK Lliga no és ni un objectiu ni una necessitat. Si assolim l’ascens, serà una gran notícia i ho celebrarem com cal, perquè ho hauríem aconseguit amb el 80% de jugadors de la base del Lloret. Crec que és una clara evidència que la nostra idea de funcionament de la base no està gens equivocada.

És difícil quadrar el pressupost en una categoria tan difícil com la Primera Divisió, que té 5 desplaçaments lluny de Catalunya?

Bé, les despeses són com ara les d’OK Lliga. Per una banda estalvies en la inscripció, homologacions de fitxes i arbitratges; i per altra banda, pel que fa als ingressos, la subvenció de la Diputació és menor. El problema dels pressupostos sempre és que un patrocinador marxi o et redueixi la seva aportació, cosa que en els temps que corren has de mirar de preveure.

Barceló és l'home clau per fer rutllar aquest equip?

En Manolo Barceló és un gran professional, respectat al món de l’hoquei, amb molts coneixements per transmetre i que llegeix els partits com ningú. Quan tens un equip tan jove com el nostre, un entrenador d’aquest perfil és indispensable.

Com veieu la plantilla per aquesta temporada 2014/15?

Una barreja de veterans i joves amb moltíssimes ganes de competir i gaudir de l’hoquei.

Que hi ha de diferent respecte a la plantilla de la temporada anterior? És cert que algun jugador va sortir per la “porta del darrere”?

La principal diferència és el pes dels joves en l’equip. L’any passat, per les circumstàncies que es van donar, no van disposar de massa minuts importants. Aquest any un dels quatre surt de titular. De períodes anteriors no tenim arguments, però ara mateix, per entrar i sortir del Lloret només hi ha una porta. Aquí ningú surt “per la porta del darrere”. Un jugador de qui avui l’entrenador decideix prescindir, demà, el mateix o un altre entrenador potser voldrà que torni. Nosaltres, com a junta, acceptem aquestes decisions i fem el que està a les nostres mans per dur-les a terme.

I dels equips de Lliga Nacional Catalana i Segona Catalana, què en podeu dir? Per qui estan formats? Amb quins objectius treballeu?

L’equip de Lliga Nacional Catalana està format al 100% per jugadors que han après a patinar al Club Hoquei Lloret. La història comença quan fa dos anys en Manel Díez va convèncer uns quants jugadors per incorporar-se al Segona Catalana amb la intenció d’intentar pujar de categoria. Aquell any van pujar a Primera Catalana i l’any passat, amb en Manel com a entrenador, sense buscar-ho inicialment i amb l'únic reforç de júniors i juvenils, van aconseguir l’ascens a la Lliga Nacional Catalana. Aquesta temporada s’hi han afegit tres jugadors més que estaven a altres llocs. Però més enllà de l’èxit esportiu, el que ens ha ensenyat aquest equip és que el més important no és en quina categoria jugues. El més important és jugar entre amics.

El Segona Catalana el formen jugadors més veterans que per motius de feina o familiars no poden assolir el compromís que suposa jugar a la Lliga Nacional Catalana. Aquest equip es reforça amb júniors i juvenils.

Pel que comenta, sembla que entre júniors i sèniors hi ha molts jugadors alternant diferents categories. No hi ha perill de col·lapse?

Anem molt amb compte amb això. Penseu que hem fet un sol equip júnior amb dos porters i nou jugadors per no sobrecarregar de minuts els jugadors. A més, com ja he dit, portar l’equip júnior a campionats no és ni cap fita ni cap necessitat.

Què us diu la gent de la situació actual del club? Estan contents?

Espero que sí! Però això els ho hauríeu de preguntar a ells.

Josua Pérez, moltes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista, molta sort i fins aviat.

Gràcies a tots vosaltres!

  • Font: OKCAT

okcat.cat - ok@okcat.cat - v. 3.6 beta